Un altre camí

L’eliminació en la fase de grups del combinat belga va ser una de les sorpreses de la cita mundialista que va acabar ara fa deu dies. El conjunt arribava al mundial amb el seu home gol, Lukaku, lesionat, i amb el seu capità, Eden Hazard, sense ritme de competició pel rol completament secundari que té al Madrid. Això feia que potser no fos un clar aspirant al títol, però ningú podia preveure que Bèlgica ni tan sols aconseguiria superar una fase de grups en què havia quedat enquadrada amb Croàcia, el Marroc i el Canadà. I encara menys després de superar els nord-americans en la primera jornada. La derrota contra el Marroc i l’empat a zero contra Croàcia, però, van suposar un desenllaç tràgic per als de Robert Martínez, que van acabar tercers de grups, darrere marroquins i croats.

L’adeu, a més, va estar acompanyat de nombrosos rumors sobre la mala relació existent en els últims temps en les concentracions de la selecció belga, en què les disputes entre companys s’entreveien habituals. I, és clar, caure en la fase de grups segur que no hi ajuda. És el pitjor desenllaç possible que podia tenir aquest grup, que veu com es comença a esvair el seu somni d’aconseguir, per primera vegada en la seva història, un gran títol de seleccions. El mundial de Qatar suposarà un abans i un després per al combinat belga, que s’ha de començar a acomiadar dels que han estat els grans referents de la selecció en l’última dècada. De moment, Hazard ja va anunciar que deixa l’equip.

Bèlgica havia desaparegut de les grans competicions internacionals en la primera dècada dels 2000, però a partir del 2014 ha vist com tenia alguns dels millors futbolistes del món en cadascuna de les posicions. Courtois, Kompany, Alderweireld, Vertonghen, Vermaelen, Witsel, Fellaini, Nainggolan, Mertens, Lukaku, i altres noms que han jugat en equips de primer nivell europeu. I per arrodonir-ho, Kevin de Bruyne i Eden Hazard, dos jugadors que fins i tot han aspirat a la Pilota d’Or. Amb aquesta generació plena d’estrelles de primer nivell mundial, Bèlgica va convertir-se, a partir del mundial del 2014, quan la plantilla encara era excessivament jove, en una de les clares favorites en cadascun dels tornejos de seleccions disputats. De fet, va liderar ininterrompudament el rànquing mundial de la FIFA des del 2018 fins aquest 2022, quan al mes de març va perdre la primera posició en detriment del Brasil.

A l’hora de la veritat, però, Bèlgica sempre va acabar ensopegant. Primer en l’Eurocopa del 2016, en què va ser eliminada en els quarts de final contra una selecció de Gal·les que, sobre el paper, era infinitament inferior. I després en les dues últimes grans cites: l’Eurocopa del 2021, en què va caure en els quarts de final, i ara en el mundial de Qatar, en què va ser despatxada en la fase de grups. L’única excepció va ser el mundial de Rússia, el 2018, on Bèlgica va arribar a la semifinal però va caure derrotada per França (1-0) i va acabar en la tercera posició. Un podi en un mundial que és la millor classificació de la història de Bèlgica, igualant la del 1972, però insuficient per a una generació cridada a conquerir el món. No ho ha pogut fer i ja sembla impossible que ho faci, i la major part dels referents s’acosten a la recta final de la seva carrera. I sí, venen Tielemans, Doku, Onana i companyia, però no és el mateix.