Efemèride
L’Europa cent anys
El discret somriure del senyor Gómez
Més de 8.000 espectadors van inundar Vista Alegre el 21 de març del 1923 per assistir a la inesperada coronació del CE Europa com a campió de Catalunya de futbol
Aquella final entre l’Europa i el Barça va canviar per sempre la relació entre Girona i el futbol, etapa culminant d’un projecte ideat per l’activista esportiu Carles Gómez
Si, a Girona, el futbol va néixer un 21 de març, quan el 1909 l’efímer Gerona Football Club va derrotar l’Sport Empordanès a la Devesa, també va ser un 21 de març, catorze anys més tard, quan es va fer adult. Compliria la majoria d’edat en un escenari nou de trinca, al camp de Vista Alegre, el dia que es van enfrontar l’Europa i el FC Barcelona, dos clubs no gironins en lliça pel campionat de Catalunya. Que fos el mateix dia és només atribuible a la casualitat; el que no és aleatori és el personatge en comú dels dos esdeveniments, l’arquitecte que, de manera discreta i generosa, havia dissenyat totes les etapes del desenvolupament local del futbol i de l’esport en general des d’aquell llunyà 1909. Carles Gómez ja no era el fill de don Gabriel, aquell intrèpid migcampista de l’equip pioner; el 1923 ja era el senyor Gómez, respectable catedràtic d’educació física de l’institut el que s’asseia a la llotja d’autoritats, en qualitat de directiu de la UD Girona, a la dreta del seu bon amic Joan Gamper. Era l’enèsim servei d’en Gómez a la causa, tot just uns mesos després de la construcció del camp d’esports del seu club, la Unió Deportiva, i d’utilitzar totes les seves influències per portar el Barça, és a dir, el deliri, a inaugurar l’estadi. Malgrat que es donava per fet que Gómez, i el seu cunyat, l’empresari Carlo Benetti, havien mogut fils a la federació catalana per aconseguir la designació de Vista Alegre com a feu neutral per desfer l’empat a punts entre culers i escapulats al capdavant del campionat de Catalunya de primera categoria, la decisió federativa va ser rebuda entre la població gironina com un regal inesperat i alhora prohibitiu. El partit es jugaria un dimecres laborable a les tres de la tarda i a uns preus absolutament impopulars fixats per la comissió organitzadora, formada per membres de la federació catalana i espanyola, representants dels dos clubs barcelonins i de l’entitat local, un botí molt suculent a repartir entre massa butxaques.
Però tota previsió optimista quedaria desbordada pel bany de realitat. L’afició futbolística d’arreu del país, desafiant la pluja i el fred, es va mobilitzar per presenciar el partit. Combois ferroviaris especials, automòbils, tartanes, ciclomotors, bicicletes..., qualsevol mitjà era bo per arribar a Girona, que va esdevenir un autèntic formiguer humà en direcció a Vista Alegre, un barri menestral llavors poc o gens acostumat a tal tràfec de gent. Hores abans de la disputa del matx, els accessos es van col·lapsar d’espectadors que intentaven entrar al camp, gent que s’apilava desordenadament a les taquilles i curiosos que cercaven als voltants un indret elevat per veure de gorra l’espectacle. Tot s’hi valia: a les teulades de les cases, als molins de vent o a la pujada dels polvorins, el cèlebre palco dels sastres. Els propietaris de les fàbriques i comerços es van veure obligats a abaixar la persiana per incompareixença dels empleats, es va córrer la veu que les minyones del servei domèstic es declaraven en vaga per poder gaudir de l’ambient i la presència d’uns futbolistes d’anomenada nacional.
Els carrers de Girona van viure una manifestació futbolística sense precedents que va seguir durant tot el matí des de l’estació, passant pel carrer del Progrés (avui carrer Nou), enfilant la Rambla Verdaguer i el carrer del Carme cap a l’estadi. “Una irrupció formidable de totes les forces vives del futbolisme català als carrers de Girona”, es feien ressò els diaris. Riuades d’aficionats entonant càntics van sembrar l’admiració dels presents i transeünts, fondes i hostals van fer l’agost i van mostrar a la societat l’oportunitat de negoci global, en termes actuals en diríem un win-win, que representava el futbol.
Corresponsals i enviats especials dels mitjans especialitzats van donar compte d’aquell esdeveniment amb profusió d’imatges i detalls, el partit es va filmar a càrrec de l’empresa Pathé Cinema per exhibir-se dies després en teatres i cinemes de Barcelona, alguns gironins de classe benestant, armats amb les seves càmeres estereoscòpiques, van immortalitzar aquell esdeveniment ciutadà per a ús i gaudi de familiars i amics… Va ser un fet recordat molts anys, fins al punt que un antic jugador de la UD Girona, Armengol Cabré, en ser qüestionat als anys setanta, amb motiu de l’homenatge als inauguradors de Vista Alegre, quin era el millor record de la seva etapa gironina, va respondre: «assistir a la final de l’Europa, en què Julià [sic] va marcar el gol del triomf; encara em sembla estar veient aquell gol».
Girona va poder veure en directe els astres consagrats de l’època, Torralba, Alcántara, Samitier, el dia que van caure superats per aquell grup de joves plens de rauxa: el porter Bordoy, el defensa Serra; el capità, el garrotxí Pelaó, i aquell davanter centre temible, en Cros. Un partit que va tenir tots els ingredients que buscaven els espectadors de l’època, tensió, emoció, violència, i finalment èpica amb el gol solitari del menut Alcázar. Un diari de l’època va publicar que havia guanyat l’ànima, és a dir, l’esperit i el joc col·lectiu dels joves de l’Europa, David contra Goliat.
Quan Josep Llovera, l’àrbitre, va assenyalar el final, l’embadaliment dels gironins es va barrejar amb la decepció dels aficionats culers que, majoritàriament, desbordaven Vista Alegre. Una atmosfera de silenci va acompanyar la tornada de les masses cap als seus punts de destí, esquitxada per la cridòria dels grupuscles de seguidors europeistes, absolutament embogits. Al pont de Pedra, la persona que més havia sortit guanyant de tots els concurrents a l’espectacle es va desviar de la comitiva per emprendre camí cap a casa entre els últims raigs de claror del dia. Sota el barret se li endevinava un gest discret de satisfacció, gairebé un somriure. El somriure del senyor Gómez.