El cap de setmana passat es retirava dels terrenys de joc una de les grans llegendes del futbol gironí. Als 36 anys i quasi 20 després del seu debut a tercera divisió, Sile Camara es va acomiadar a Miànigues davant del poble que l’ha vist créixer. “Sento que he tancat un cercle. Vaig començar a Porqueres i he acabat a Porqueres”, explica Sile. A més, el que fa encara més rodona la història és el fet que també ha finalitzat la seva etapa com a futbolista amb l’entrenador amb qui la va iniciar: Àngel Roig. “Tinc responsabilitats, haig de ser pare... Estic content perquè plego estant bé, no obligat pel físic o perquè no jugo. He donat tot el que havia de donar”, argumenta sobre el motiu del punt final a la seva carrera.

Va tenir un acomiadament massiu en aquest últim partit, ja que tothom que el coneixia volia formar part d’aquest dia festiu. Camara assegura que no s’hi esperava “tanta gent” i que aquest moment se l’emporta per sempre més amb ell. Encara va tenir temps per fer un últim gol. “Estava en un núvol, però volia marcar per la gent. El destí em va deixar fer els últims dos esprints com quan era jove i li vaig colar la pilota per sota les cames al porter”, narra. El porter, Joan Bayona, un altre veterà, li va preguntar al·lucinat “de debò que plegues?”.

Sobre per què tothom li té tanta estima, no ho té del tot clar, però creu que és per la seva alegria i perquè sempre tenia “un somriure per tothom”. “A casa m’han ensenyat una sèrie de valors i que s’ha de ser agraït, i això ha fet que la gent m’apreciï”, reconeix. Aquests valors també el van portar a no prendre decisions que potser l’haurien fet arribar més lluny com a futbolista, però tenia una família a càrrec seu i “no podia marxar i deixar-la enrere”. No obstant això, no se’n penedeix de no haver arribat a ser professional. “No canviaria res. He sigut feliç, he conegut a gent meravellosa i no puc demanar més”, reconeix.

Nou ascensos- potser deu, però no n’està segur -, jugar amb el Banyoles a tercera divisió i mitja vida entregada al Porqueres, i ara, a ajudar al seu germà Dawda, jugador del filial del Girona, a complir el seu somni. “Els dos tenim el gol entre cella i cella, i som depredadors com un tigre, però és la meva versió millorada”, diu orgullós. El clar exemple que els futbolistes van i venen, però les grans persones transcendeixen.