Copa, lliga i Champions. Pep Guardiola ho ha tornat a fer, líder d’un Manchester City que és el rei del planeta futbolístic. Ha creat el de Santpedor un equipàs que meravella, que realment fa plaer veure jugar i que, sobretot, guanya. Perquè, al final, es tracta de guanyar i el conjunt citizen ho fa més que ningú. Ahir, en la final de la Champions League contra l’Inter, va tornar-hi (1-0) per adjudicar-se una orelluda que porta l’entitat a una altra dimensió. I és que és la primera del Manchester City, 15 anys després de l’aterratge del capital d'Abu Dhabi, amb el xeic Mansour bin Zayed al capdavant, i 7 després del de Guardiola, el verdader artífex de tot plegat. Perquè en el futbol no tot ho són els diners. Ajuden, és clar, però amb cromos no es fa un equip, i n’està farcit d’exemples. És un esport col·lectiu i el geni català ha tornat a engalavernar les peces, les individualitats, que en té i de molt bones, per formar un conjunt inabastable per a ningú ara mateix.

I això que ahir a l’Atatürk Olympic Stadium d’Istanbul al grup que orienta li va costar i va haver d’acabar serrant les dents de valent per conservar la diana de Rodri (68’) i declarar-se campió. Va ser, de fet, poc recognoscible per fases, a mercè d’un Inter que va dur a terme una extraordinària actuació. Cap dels dos va enganyar amb els onzes i plantejaments esperats, però a uns, els neroazzurri, els va funcionar millor el pla, tot i el resultat. El conjunt entrenat per Simone Inzaghi, que defensa molt bé, va palesar-ho en la gran cita i va preparar una teranyina molt ben cosida en camp propi. Amb el seu habitual sistema 5-3-2, acumulant jugadors ben endreçats, agressius i intensos per dins, no deixava passar el City, que no trobava ningú entre línies. Però per fora tampoc, ja que els mateixos italians que tapaven per dins, fossin els interiors, fossin els davanters, corrien ràpid a ajudar el carriler. Un desplegament defensiu espectacular que va aconseguir minimitzar el que és el millor equip del món.

D’aquesta manera, ja en la primera part, el quadre sky blue, acostumat a exhibir-se gairebé cada dia, va trobar problemes per fluir i ficar el seu rival dins la seva àrea. No aconseguia el conjunt anglès la manera de trobar en zones perilloses els seus millors futbolistes i tampoc se li va posar bé la lesió de Kevin de Bruyne, que al cap de mitja hora va haver de ser substituït amb problemes musculars. No desequilibraven Grealish ni Bernardo per fora, tampoc Gundogan ni Rodri posaven cap passada interessant, i Haaland, desassistit, passava de puntetes pel matx. Només Stones, aquest central que Guardiola ha convertit en una espècie de Sergio Busquets, disfrutava. L’espigat defensa, que en fase defensiva es col·loca de lateral dret però que en ofensiva s’incorpora a la medul·lar, ho va fer tot bé: progressava, trencava línies i feia passades amb sentit i, per moments, va ser el principal argument citizen.

Malgrat les dificultats, en aquest primer acte les millors ocasions van ser per als de Pep, que van acostar-se al gol en dues clares rematades de Bernardo i Haaland. L’Inter, preocupat d’estar ben organitzat, fer el partit lent i esperar el moment, només va inquietar quan Ederson, que va començar dubitatiu i va acabar com a salvador, va cometre dos errors que van propiciar dues oportunitats per a Lautaro i Barella que no van afinar.

Després del descans, el guió no va canviar i, en els primers compassos, una altra errada de la rereguarda de Manchester, ara d’Akanji, li va servir una situació clara a Lautaro, però Ederson va neutralitzar-la. I poc després, en una de les poques vegades que el City va aconseguir accedir a línia de fons, Rodri va enganxar una pilota dins de l’àrea per obrir el marcador.

Des de llavors, amb vint minuts al davant, l’Inter ja va fer un pas endavant amb la pilota i comandat per Lukaku, que va entrar fresc al terreny de joc, va generar més volum ofensiu que en tot l’enfrontament. N’hi va haver dues de meridianes que haurien pogut enviar la final a la pròrroga: dos cops de cap a boca de canó, un, Dimarco va estavellar-lo al travesser i l’altre, de Lukaku, va aturar-lo miraculosament Ederson. Pel camí, Foden, en una sensacional acció personal, també va estar a punt de sentenciar, però va evitar-ho Onana. Va collar fins al final l’Inter, un gran finalista, i va resistir el City, el campió.

El triplet és històric i els citizens es converteixen en el segon equip anglès que l’aconsegueix, després del Manchester United. Per a Guardiola és el seu segon, després de l’assolit al capdavant del Barça (08/09), i la seva tercera Champions. Somriu la part sky blue de Manchester, han tocat el cel, del color de la seva samarreta, impulsats pel millor, Pep Guardiola.