Anglaterra compleix els pronòstics i es quedarà fins al darrer dia del torneig, sigui perquè disputarà la gran final o perquè jugarà el duel pel tercer i el quart lloc. La campiona d’Europa no està brillant en aquest mundial, però el talent col·lectiu i individual, sumats a una idea clara i l’experiència, les estan conduint eliminatòria rere eliminatòria. Guanyant amb patiment, però guanyant. Com si fos per inèrcia, però per tercer mundial consecutiu forma part de les quatre millors seleccions del món. La diferència, però, és que sembla més a prop que mai de ser una de les dues millors.

Colòmbia va tornar a enlluernar. Segurament, és una de les seleccions que s’ha guanyat el cor de l’aficionat. La fe de la tricolor ha estat inacabable. La guerra que ha donat ha estat altíssima. El paper ha estat històric i això ningú li ho traurà. Va anar de ben poc que no elimina Anglaterra, però l’equip de Sarina Wiegman va reaccionar. I és que Colòmbia va avançar-se en l’electrònic gràcies a una genialitat de Leicy Santos. Un 0-1 abans del descans hauria estat or pur per a les sud-americanes, però una errada de la portera va acabar en l’empat de Hemp en l’última acció del primer temps.

Gol psicològic o no, Anglaterra va despertar i va trobar l’espai per decantar la balança a favor seu amb el 2-1 definitiu, obra d’Alessia Russo amb un xut creuat. Però el patiment no va acabar aquí. Colòmbia va continuar respirant i aferrant-se a la més mínima opció per no marxar cap a casa. Earps va posar una mà salvadora a xut de Durango i la tricolor va trepitjar àrea fins al darrer instant. Les angleses, però, van resistir.

Somriures i llàgrimes. Colòmbia marxava amb el cap ben alt i amb unes jugadores que s’han convertit en l’orgull del país. Anglaterra és a un pas de la final. Una de les amfitriones l’espera.