No, gens.

Pressions, no. Crítiques, sí. De pressions, en vaig tenir del govern català, però ja ha passat. No em sento pressionat. Sento que hi ha una persona, Oriol Camacho i Martí [secretari general, ara de baixa], que ha fet una cosa que jo creia que no hauria fet. He buscat l’explicació de per què l’ha feta, i al final l’he trobada. I hi ha una altra persona, el xarlatà de fira, el senyor Isern, que a qualsevol preu vol la federació. A les urnes no m’ha guanyat mai, i vol entrar com sigui. Intentaré que no entri perquè crec que seria un mal molt gros per al futbol català. Han buscat el que no està escrit de mi, i no han trobat res. Estic molt tranquil. Els presidents del futbol català, que estiguin tranquils que estan en molt bones mans.

Sí, i tant. I hi ha més noms, relacionats.

Fa un any, gairebé dos, que tinc proves fefaents que estava jugant a diverses cartes. Treia informació de la casa i la feia arribar a les candidatures que anaven en contra meu. Quan en vaig tenir proves, li ho vaig dir. Ho va negar tot. Però jo encara tenia l’esperança que es regeneraria. No teníem mala relació, aparentment era bona. Segurament m’he equivocat i l’hauria d’haver acomiadat, però ja està fet. Ha acabat com ha acabat.

No, no. Està de baixa. Ell continua sent el secretari general d’aquesta casa. El futbol català li continua pagant els 167.000 euros anuals que cobra. Es parla molt del meu sou, i aquest senyor cobra igual o més. Però ja ho dono per ben emprat, perquè com a professional és bo. Una altra cosa és que a partir d’aquest moment sigui recomanable per a qualsevol institució. Queda marcat de per vida. Crec que no pot anar enlloc més.

Estem recopilant informació de la casa per rebatre-ho tot. Ho tenim molt ben documentat. I quan ho tinguem tot, ho aportarem als Mossos i al jutjat de Sabadell on hi ha la denúncia. També he demanat una reunió amb la Generalitat per aportar-los la informació que crec que han de tenir.

Sobre tot el que s’ha dit d’aquesta casa, i les raons de per què s’ha dit. De mi, fa cinc anys que diuen coses incertes. I a qui fan mal és a la institució. No sé si en són prou conscients. Tinc la certesa de per què ho ha fet.

Cap ni una. Cap. En aquest procés electoral, com tots els que s’han fet, tots els presidents de clubs que no estan regulats, per poder votar han de tenir una acta notarial. Vam tenir la sort i la pensada que els presidents que ens demanaven que jo els fes l’acta ens ho havien de demanar per escrit, firmat i segellat. Tinc per escrit les peticions de tots els que ho han volgut. Per què ho fan? Primer, per comoditat. Segon, perquè té un cost, que jo he assumit. No la federació, sinó jo. El president, amb l’acta notarial, vota. Quina irregularitat hi ha? Hi havia tres candidats. Jo em vaig gastar diners per a actes notarials, sense saber si em votarien a mi. En el cas que ha sortit de l’Atlètic Banyoles, per exemple, tinc la petició firmada que em demanava l’acta notarial. Si en tenia més, ni ho sé ni n’he de fer res.

El govern català va demanar la meva dimissió, però m’agradaria que em diguessin per què. Encara no m’ho ha dit ningú, el perquè. Però bé, això és un acte passat. Ni me’n recordo. Sí que puc dir que si des d’aquesta casa hi ha hagut enfrontaments amb el govern, la secretaria general de l’Esport o el Tribunal Català de l’Esport, el dissenyador jurídic era el senyor Oriol Camacho i Martí. No era jo, que de lleis no en tinc ni idea. I quedo sorprès quan ell està dient que jo li dictava les ordres de la junta electoral. Té nassos. No en tinc ni idea, de cap tema jurídic. Aquest senyor era el secretari de la junta electoral, amb membres sortejats en una assemblea. I quan li vaig preguntar si havíem de plegar el mateix dia, em va dir que no, que em feia un informe de la junta electoral segons el qual podia estar 20 dies més al càrrec. Perquè la llei m’ho permetia. Si això m’ho diu el secretari de la junta i secretari general, a qui m’he de creure? Qui en sap de lleis. I després resulta que no era així. Allò ja devia ser treballar mirant cap al futur.

És clar. Era qui hi entenia. Però, és clar, si ho feia per dur-nos en el mal camí...

Aquest senyor va ser secretari posat per Andreu Subies. Abans de ser secretari, era el responsable del portal de transparència. Tot això, en les èpoques més turbulentes d’aquesta casa. Subies ha estat imputat per un tema que voreja els dos milions d’euros. Nosaltres vam saber que tant Camacho com Isern van ser cridats a declarar com a testimonis del senyor Subies en el cas Soule. Tots dos, a l’Audiència Nacional, van fer fals testimoni. Tenim proves que Isern era cap d’infraestructures i d’obres. Tots tres, juntament amb José Domingo Valls, adjudicaven les obres. A l’Audiència, ells dos van dir que qui ho aprovava tot era la junta, cosa totalment incerta. Quan l’Audiència demanava informació, l’enviava Camacho; un full amb la mínima expressió, tapant les actuacions mal fetes que havien fet aquests senyors al seu dia. Quan sabem el fals testimoni, i que ens tiren tota la porqueria a la junta, que no és cert, nosaltres diem a l’Audiència que serà la direcció general qui la informi. Envia 200 fulls. Quan el senyor Camacho se n’assabenta, ens diu: “M’esteu deixant amb el cul a l’aire.” Sabíem per què ho deia. A partir d’aquest moment, va ser quan el senyor Camacho es va girar, entre desembre i gener. Com deia Piqué, aquí va començar tot.

Dels escorcolls, no tinc res a dir. Hi ha una denúncia d’aquest senyor, i els Mossos venen a fer el que el jutge els encarrega. Això no és criticable. No hi ha ni un sol detingut. Se’ls va facilitar tot el que van demanar. Quant al robatori, va ser la nit del 31 de desembre. Van remenar diversos despatxos, i el que és raríssim és que no es va remenar el despatx del secretari general. No és estrany? Ni hi van entrar. I d’aquest robatori, els Mossos mai més ens han dit res. A més, aquell dia les càmeres no van funcionar. Qui tenia contacte amb l’empresa de seguretat era el secretari general.

Aquí ho deixo. Ell era qui tenia el contacte amb l’empresa i el fil directe amb els Mossos. No dic res més. Jo no n’he sabut res més, d’aquell robatori. Això sí, a sobre insinuen que ho hem fet nosaltres. L’únic que sé és que es van endur documents.

No. Què vol dir, prou contundent? Una hora abans de la famosa assemblea, ens va dir que dimitia i ens va presentar Rocha com a substitut. Després diu que no. Va ser tot molt fort i sobtat. Estàvem tots enfadats perquè ens havia enganyat. És veritat que anteriorment ens havia ajudat, i creia que no era just matar-lo a la primera de canvi. Primer havíem de parlar a Catalunya. L’endemà vam tenir junta, en vam parlar i vam demanar la seva dimissió.

Sí.

No. També podria ser continuisme jo.

No.

Pedro Rocha era president de la gestora, cosa que pot fer un president de federació petita. Un d’una de grossa, no. No podem estar per la catalana i l’espanyola; són massa grosses. Rocha ha decidit que vol ser president de l’espanyola, i els presidents de les territorials li donem suport. Tots, per unanimitat.

Això és lliure. Tothom s’hi pot presentar. Carlos Herrera va dir que s’hi volia presentar, i Eva Parera, també. Són lliures de fer-ho. A partir d’aquí, han de reunir els avals.

Jo crec que està canviant. Ja com a gestora, amb Rocha, crec que ha canviat moltíssim.

Amb mi ho tenen malament, molt malament. Si en cinc anys no m’han trobat res punible. Creu que no me n’han buscat? No m’han trobat res perquè no tinc res. Soc superhonrat. Tinc un gran avantatge, que no tinc xarxes socials. Poden dir el que vulguin, que ni ho sé ni m’interessa. Continuaré fent la meva feina i el dia que els presidents del futbol català em diguin que no volen que continuï, no continuaré.

No, no. Afecta més la meva família que a mi. Amb mi, ho tenen molt malament. I com més fan, més m’encoratgen a seguir. Evidentment, si algun dia hi hagués una ordre judicial, no aniria pas contra el jutge.

Jo crec que no, i tant. Però com que ho enreden tot... Fa cinc anys que aquesta casa es regeix per la mentida. Contra nosaltres, tot són mentides. És horrorós. Però no m’afecta.

Interpreto que no els devia interessar. Hi havia la representant a Lleida de la secretaria general, i benvinguda. Jo no puc decidir per ells. Crec que si el govern ha apostat per l’esport femení, que crec que és una aposta clara, i hi ha un partit de la selecció absoluta femenina, que no hi hagi cap alt càrrec... ells sabran. Jo no em posaré mai en el que ells han de fer.

Sí, per la pandèmia i perquè se’n va suspendre un. La intenció d’aquesta junta és anualment fer el de la selecció masculina i el de la femenina.

Sí, ben aviat se sabrà. Jugarem a finals de maig.