César Luis Menotti, El Flaco, va morir diumenge al vespre a l’edat de 85 anys. Dels seus números i la seva trajectòria professional se n’ha parlat a xarxes, ràdios, digitals i televisió. Però més en enllà d’això, la seva figura va representar un abans i un després, tant per a l’Argentina com per al futbol mundial.

La passió per l’albiceleste dels argentins arriba a l’altura de la seva pròpia vida. Però si és cert que el gen argentí ha estat sempre molt passional, la ferocitat per la seva selecció no sempre ha estat així. Temps era temps, ni aficionats, ni jugadors, ni la mateixa federació de futbol (AFA) donaven cap valor a la selecció. Amb prou feines havien guanyat alguna copa Amèrica i amb prou feines els professionals de l’esport tenien interès a ser seleccionats, ja que preferien estar preparats i descansats per jugar amb els equips que els pagaven el sou. Tot va canviar com un mitjó amb l’arribada d’El Flaco. L’any 1974, després d’haver guanyat la lliga argentina amb el modest club Huracán, va ser fitxat com a nou seleccionador argentí. Amb 36 anys, el seu caràcter, la seva valentia i, sobretot, les seves idees van canviar el paradigma de l’AFA. Primerament perquè si fins aleshores la selecció canviava de dirigents esportius cada dos per tres, ell va exigir un contracte de quatre anys; en segon lloc, va establir una estructura ben organitzada, luxosa, amb prestigi i gires europees, perquè cap jugador pogués negar-se a ser seleccionat, i en tercer lloc, va recuperar la idea de la nuestra. La nostra idea de jugar a futbol. Deixar de banda aquell esport importat pels anglesos (córrer, físic i directe) i tornar als orígens d’aquell practicat pel River Plate als anys trenta i quaranta (talent, toc i passió). Així doncs, és com Menotti va sembrar la llavor perquè en pocs anys l’Argentina pogués competir contra els més grans del món, i sobretot perquè tots aquells ciutadans argentins veiessin en la selecció l’orgull d’un país. El 1978 van convertir-se per primera vegada en campions del món, guanyant per 3-1 Holanda en la final disputada al Monumental de Buenos Aires, i a partir d’aquí, la resta ja és història.

El 1982, a mitja temporada, va fitxar pel FC Barcelona. Va dirigir un total de 74 partits i va ser substituït el juny de 1984. Tot i que no va obtenir grans resultats, sí que va entreveure allò en què més tard va excel·lir Johan Cruyff: Identitat, ADN, una història i una manera de jugar. Recuperar els orígens, tenir memòria i no abandonar-la mai més. Aquesta era la seva veritable filosofia, i és aquesta la que el va dur a ser una llegenda mundial.