El futbol alemany plora aquests dies la mort als 85 anys d’un dels seus herois , el mític defensa Karl-Heinz Schnellinger (Duren, 1939), que va perdre la vida dilluns a Milà, on residia des de feia dècades. De fet, va ser un jugador històric també a l’AC Milan (1965-1974), club que va ser dels primers en donar la notícia de la seva mort. Per la seva polivalència en totes les posicions de la defensa i també com a migcampista defensiu va ser conegut des dels seus inicis com el Volkswagen del futbol del seu país, tot i que també se’l solia anomenar amb el malnom de panzer.

El seu nom va estretament vinculat a la història dels mundials. No va arribar a temps per el del 1974, quan molts dels seus antics companys van alçar el preuat trofeu, però va disputar les quatre edicions anteriors amb l’antiga selecció de la República Federal Alemanya: Suècia (1958), Xile (1962), Anglaterra (1966) i Mèxic (1970). Era l’últim jugador viu del seu país dels que van jugar el mundial del 1958.

Va ser, de fet, un dels grans protagonistes del considerat millor partit de la història dels mundials, la semifinal de Mèxic del 1970 contra Itàlia. En el minut 92 va fer l’1-1 que va portava el partit a la pròrroga. Va ser l’únic gol que va fer amb el combinat nacional. En el temps afegit, que va viure alguns dels moments més icònics del futbol del segle XX, els italians van acabar portant el partit al seu molí (4-3).

Schnellinger va deixar la selecció després del mundial després de 13 anys i 47 partits essent indiscutible i un corrector formidable per a Beckenbauer. Amb ell al camp els alemanys van ser subcampions a Wembley, tercers a Mèxic i quarts a Xile.

El futbolista va estrenar-se com a professional al Colònia, quan tenia 19 anys. Després de guanyar la lliga i el trofeu de millor del seu país el 1962, quan va ser votat com a tercer millor jugador del món, va provar fortuna al futbol italià. Va jugar al Mantova i a la Roma abans de fer el salt al Milan, on va ser també un jugador que va marcar una època.

Amb els rossoneri va guanyar la final de la Champions 1968-69 contra l’Ajax d’un joveníssim Johan Cruyff (4-1), al qual va saber frenar perfectament gràcies a la seva experiència. Amb els italians també va guanyar una lliga, tres copes, dues edicions d ela Recopa i una copa Intercontinental. Es va retirar en el modest Tennis Borussia Berlin.