L’orgull de la Damm

Inte­grat al barri de la Marina de la Zona Franca, la falda de Montjuïc pot pre­su­mir d’un altre equi­pa­ment espor­tiu. En uns ter­renys com­prats al CN Montjuïc, Damm ha fet rea­li­tat el somni de tenir una ciu­tat espor­tiva pròpia per con­cen­trar-hi els equips d’un refe­rent en la for­mació de talent amb una tra­jectòria de 70 anys. Amb la potència de l’empresa i la per­se­ve­rança de per­so­nes com Ramon Agenjo, que no només és patró-direc­tor de la Fun­dació Damm i pre­si­dent del CF Damm, sinó també bes­net de Jose­fina Bosch Damm, que va fer el ser­vei d’honor del pri­mer par­tit ofi­cial del club el 1954, i avi d’Inés Pujol Agenjo, que va fer el mateix gest per inau­gu­rar ofi­ci­al­ment la nova llar de la Damm. Dos camps de fut­bol onze i dos edi­fi­cis, un amb unes gra­de­ries amb 550 seients i un espai de res­tau­ració, i l’altre amb ofi­ci­nes, gimnàs, ves­ti­dors i sales d’estu­dis.

“Agru­par-nos tots té molt valor. Pel sen­tit de per­ti­nença, pel con­tacte diari, per fer pinya. I perquè els pro­fes­si­o­nals puguin tre­ba­llar al mateix esce­nari on s’entre­nen els juga­dors i les juga­do­res. Més enllà del luxe de les ins­tal·laci­ons, estar tots junts suma molt.” La reflexió és de Car­les Domènech, asses­sor a la pre­sidència i amb una llarga tra­jectòria al club. La Damm és un club molt pecu­liar, amb equips en les millors cate­go­ries, sense fer pagar res a cap fut­bo­lista, i sense un refe­rent sènior pro­fes­si­o­nal. “Som uns pri­vi­le­gi­ats pel músculs de l’empresa que tenim al dar­rere. Per 240 nens i nenes, som 70 pro­fes­si­o­nals. A tot­hom li agra­da­ria plo­rar amb els meus ulls”, reco­neix Domènech. La Damm va crear el 2014 el pri­mer equip femení, i aquest any n’hi ha afe­git un altre, el juve­nil B.

La ciu­tat espor­tiva és, en el sen­tit metafòric i en el més pragmàtic, una manera d’aca­bar-se de cata­pul­tar en l’elit del fut­bol for­ma­tiu, després d’anys i anys tra­ient juga­dors cap al fut­bol pro­fes­si­o­nal. Més fruits? “Ente­nem que, si tre­ba­lles més bé i més còmode, podràs foca­lit­zar més l’esforç en el fut­bol, que és el que ens interessa. Però he de dir que, tot i les man­can­ces, aquests anys hem estat a un nivell molt alt. No sé si es pot exi­gir gaire més”, explica Car­les Domènech, que no oblida una pri­o­ri­tat: “Hem de gau­dir. Ens obli­guem a pas­sar-ho bé. Som cons­ci­ents que no som el Barça ni l’Espa­nyol, però ens mar­quem jugar bé i gau­dir.” Natu­ral­ment, per asso­lir l’alt nivell, el Damm té cri­te­ris de selecció i dona bai­xes, tot i que més enllà del juve­nil A i el B, pro­cura que tot­hom jugui un 40% de minuts. I com fit­xen davant de grans clubs pro­fes­si­o­nals? “Nosal­tres anem a bus­car els millors que vul­guin venir. Ente­nent que hi ha com­petència més forta, no només dels millors equips d’aquí, sinó també de fora. En qual­se­vol par­tit del juve­nil A o B, tenim tots els obser­va­dors d’equips espa­nyols.” Una altra pecu­li­a­ri­tat de la Damm, sense sènior de refe­rent, és que veure mar­xar juga­dors a clubs pro­fes­si­o­nals és el pas natu­ral i un motiu d’orgull. “Sabem que els millors, l’any següent no els tin­drem. Tenim el com­promís que els nos­tres juga­dors tenen unes con­di­ci­ons mar­ca­des. Si ve un club pro­fes­si­o­nal, els aplau­di­rem, i que els vagi molt bé”, sen­ten­cia Car­les Domènech.