La temperatura, que anit a Montilivi va caure en picat, no va evitar que els aficionats del Girona abandonessin l'estadi amb un somriure d'orella a orella i amb la sensació que aquest equip encara els ha de donar unes quantes alegries més. El 2-0 contra el Numància va revalorar encara més l'1-2 del Miniestadi i el conjunt de Raül Agné, amb sis punts seguits al sarró, està ara en fase d'acceleració. Hauria pogut agafar velocitat de creuer si el futbol no hagués estat tan injust amb ell a Xerez i contra el Cartagena, però també té mèrit no haver caigut en el desànim després de rebre aquelles garrotades psicològiques que fa quinze dies van deixar l'equip només un punt per sobre de les brases.

Amb un esquema diferent, molts jugadors de perfil ofensiu al camp i un rival en estat de gràcia a fora (el Numància havia saldat les dues últimes sortides amb un 4-5 a Valladolid i un 0-4 a Ponferrada), el Girona s'ho va prendre al començament amb una certa calma. També l'equip de Sòria, que va començar amb les peces canviades de lloc (Cedric a la dreta i Barkero a l'esquerra). Xuts llunyans o amb poc angle van ser els únics intents en 25 minuts fàcilment oblidables. Manaven les defenses i els riscos eren mínims i sempre controlats. Fins que el Girona va treure petroli d'un córner absurd –Eduardo, ben pressionat per Peragón, la va vessar en el rebuig– que Despotovic va convertir en l'1-0 després que el Girona l'hagués tret en curt i hagués fet circular la pilota per les botes de Jandro i de Chechu.

Però una vegada més, al Girona li va costar jugar amb el resultat a favor. Cedric i Barkero van canviar de banda i el Numància va alçar la veu. El descans va ser una gran notícia per als locals, que el demanaven a crits, però la mitja part no va servir per ordenar prou bé les idees i els patiments es van acabar accentuant.