Poques vegades un empat ha posat tant d'acord dos equips, perquè tan injust per al Girona (i per al Còrdova) hauria estat guanyar com perdre. Això no vol dir, però, que l'1-1 d'ahir al Nuevo Arcángel no deixés els homes d'Agné mig planxats i amb aquell mal regust que et deixa el dinar quan les postres no han estat a l'alçada dels primers plats. Els d'Agné haurien saltat d'alegria amb l'1-1 si el gol en el minut 88 l'haguessin fet ells. Però el va fer el Còrdova. I perdre dos punts –i la possibilitat d'enllaçar tres victòries per primera vegada– quan ho tens tan a tocar no és una sensació gens agradable.

Cadascú a la seva manera, el Còrdova i el Girona van jugar les seves cartes. Van ser dues propostes antagòniques, la local basada en un joc directe i molt poc elaborat i la visitant, tractant la pilota amb el màxim respecte possible, com si fos fins i tot lleig ventar-li una puntada de peu. Fa goig veure com els de Raül Agné la treuen des de darrere, tot i que de vegades també sembla que juguen amb foc. El cas és que el Girona va tocar molt i el Còrdova encara va haver de córrer més per evitar que li arribessin a tres quartes parts del camp amb superioritat. Als visitants, però, els va faltar més convicció per trepitjar amb més malícia l'àrea rival. Que Alberto arribés al descans sense haver d'aturar ni una sola pilota també era simptomàtic que la brillantor no sempre va lligada amb l'eficàcia. En canvi, jugant molt menys, el Còrdova va crear bastant més perill a l'àrea de Santamaría, que cada partit fa com a mínim una aturada decisiva. La d'ahir (23') va evitar que el Girona hagués d'anar a remolc d'un rival molt més pragmàtic que vistós. El 0-0 del descans no era cap mal negoci ni pels uns ni pels altres. El Girona va ser superior amb la pilota als peus, però les ocasions més clares van ser locals.