Ancorat des de fa tres setmanes en els 42 punts, el Girona ha perdut frescor i eficàcia, i ha vist minvat aquell estat d'ànim proper al clímax en el qual es va instal·lar després de cinc victòries consecutives. Ara a l'equip li toca conviure amb l'altra cara del futbol i gestionar derrotes com la d'ahir a Valladolid, que no es pot dir que fos injusta, però sí que va ser molt dolorosa per la manera com es va produir (una greu errada en defensa quan el partit semblava controlat) i també pel moment (en el tram final, quan tots els camins conduïen al 0-0). La setmana passada va ser un córner i ahir una badada puntual. I han estat el Betis i el Valladolid els que han recollit el botí.

Va ensenyar ben poques coses el Girona en la primera meitat. Es va oblidar gairebé per complet de la porteria de Javi Jiménez i va anteposar a totes les coses el fet d'evitar que el Valladolid prengués la iniciativa en el resultat. Ho va aconseguir, perquè el 0-0 en el descans així ho constatava, però no va ser capaç de transmetre la sensació de ser un equip impermeable, rocós i contundent a la rereguarda. Va concedir massa metres als locals que, sense fer res de l'altre món, van viure més estona a la parcel·la visitant que la que el Girona hauria desitjat. Poc expeditiu en els primers minuts, l'equip d'Agné va anar afinant el sistema de contenció amb el pas dels minuts, però no van tapar amb prou diligència algunes fuites, com els córners, el seu taló d'Aquil·les. Fins a vuit córners van concedir els gironins, que van defensar amb èxit però no sense problemes. El Valladolid va inquietar amb estratègia, amb centrades i també des de la llarga distància, però Santamaría va estar segur com sempre. Com a mínim, els visitants van aconseguir frenar l'empenta del rival en l'últim quart d'hora de la primera part. Era un bon símptoma.