Èxtasi o nyap?
L'eufòria del Barça i el Madrid contrasta amb els que lamenten una bipolaritat accentuada
El repartiment dels ingressos televisius fa constatar que la diferència dels dos grans amb els altres augmentarà cada any
Hi ha dues aficions eufòriques i dues d'enfonsades. És la cara i la creu habitual del futbol, però en la lliga espanyola cada cop s'accentua més amb el Barça i el Madrid, devorant rècords de punts i gols marcats temporada rere temporada. Que els dos gegants es disputen el títol és més que una tradició, és allò habitual, però la distància amb el tercer i amb la zona baixa s'accentua cada any, fins al punt que algú hi veu una lliga deteriorada. L'èxtasi dels uns és l'horror dels altres.
El Madrid va tancar l'última lliga amb un 8-1 a l'Almeria i ha encetat aquesta amb un 0-6 al Saragossa, que podria haver estat pitjor. I el Barça va completar la primera maneta de la temporada, malgrat les baixes en defensa i tenir al davant un aspirant al tercer lloc, que enguany disputa la Lliga de Campions, com el Vila-real. El València, en canvi, va remuntar el modest Racing i no ha dubtat a vendre's l'estrella, Juan Mata, per fer quadrar els números. L'estiu anterior es va despendre de David Villa i David Silva sense que això li impedís ser el que més es va acostar a les dues piconadores: a 25 punts del líder. Un any abans, i amb tots els referents, havia quedat a 28, encara més lluny. La distància del tercer respecte als dos primers evidencia que les desigualtats no es poden vincular només al repartiment dels ingressos pels drets televisius. L'acord, unit a la crisi econòmica profunda, si de cas n'augmenta la tendència. “Per Déu, hi ha algun aficionat que no digui que la lliga està prostituïda, adulterada, corrompuda? La nostra lliga no és la porqueria més gran d'Europa, sinó del món. És una lliga tercermundista en la qual dos clubs extreuen a la resta que competim els diners de la televisió. M'agradaria saber el nombre d'espectadors que hi havia a La Romareda en el minut 30 del segon temps. I això ho haurien de veure els patrocinadors. Coca-cola no hauria de pagar per un partit que està arreglat”, bramava el president del Sevilla, José Maria del Nido, que enyora el gest escocès de l'any 2002, quan els modestos van plantar-se davant Celtic i Rangers per exigir un millor repartiment.
128 milions de diferència
Equips com el Sevilla, el Vila-real o l'Espanyol van ser dels que van plantar cara a l'acord, advocant per un model semblant a la Premier. El 40% dels ingressos es repartien uniformement i la resta anava en funció de variables: audiència i punxades de PPV, resultats dels últims 5 anys, classificació històrica i l'última lliga. El problema és que el València i l'Atlético van donar-hi el vistiplau i els modestos van quedar satisfets amb un lleu augment dels milions i, sobretot, la garantia que baixar no era un sotrac inassumible.
El model alternatiu va quedar en no-res i les desigualtats, amb la crisi, creixeran. També cal dir que darrere del malestar habitual de Vila-real i el Sevilla hi ha el no veure recompensat el bon treball dels darrers temps. Voldrien ocupar el segon esglaó, on ara hi ha el València i l'Atlético. 18 milions els separen quan són rivals directes a la Champions. El debat està obert i es va traslladar a la xarxa. El hashtag #ligademierda va generar un ampli debat en què s'hi van afegir fins i tot altres esportistes. Èxtasi o nyap? Debat obert.
Les vendes obligades de l'Espanyol
L'Espanyol és dels que més va lluitar contra l'actual contracte televisiu. Fonts de la directiva consultades ahir per El 9 van lamentar assistir a la “lliga més desigual que hem viscut mai. Mentre el repartiment sigui tan injust, la competició es devaluarà cada any, perjudicant l'espectacle i l'esport en general”. Des del club blanc-i-blau, consideren que amb un repartiment més just s'estalviarien l'obligació de vendre jugadors amb “només 10 o 15 milions més d'ingressos per televisió”, alhora que recordaven que el pressupost dels qui lluiten per una plaça europea a la Premier o Itàlia és molt superior als d'aquí i obeeix només a com es talla el pastís de la televisió.