“Un jugador de club.” Així defineix Jorge d'Alessandro Fernando Seoane, l'únic futbolista del Nàstic, exceptuant el porter Rubén Pérez, que ha disputat tots els minuts de la lliga després de 15 jornades. La definició que fa servir el tècnic argentí és la que s'utilitza quan es parla d'un jugador regular, treballador, fiable, complidor i que no destaca ni està mai entre els futbolistes que els aficionats consideren els millors. És el cas de Seoane, un mig centre de tall defensiu que destaca per la col·locació i la feina fosca, però generalment efectiva, en la contenció. És un tipus de futbolista no prou valorat pels seguidors, però sí pels entrenadors, que saben que perquè un mitja punta o un davanter llueixin cal que el mig centre defensiu rendeixi a un bon nivell. No és casualitat que els tres tècnics que ha tingut el jugador gallec des que va arribar, l'estiu passat, a Tarragona després de jugar, com a màxim, segona B –Luis César, Joan Carles Oliva i D'Alessandro– hagin confiat molt en ell. La temporada passada, Seoane va acabar la lliga amb 38 partits disputats, 31 dels quals complets. De moment, aquesta campanya va pel camí de superar aquests registres, ja que ha jugat sencers els 15 partits de lliga. Només hi ha set jugadors de camp a segona A que ho han disputat tot, i ell és l'únic que no és defensa.

Humil i generós, Seoane, de 28 anys, diu que no pensa en si és l'únic jugador de camp que acumula tots els minuts de la lliga, i només pensa, assegura, a fer el que el tècnic li demana i a treballar dur per mantenir-se en l'equip. No es considera un jugador imprescindible i, de fet, creu que en el Nàstic no n'hi ha cap, ja que assegura que la plantilla grana està prou compensada perquè si hi ha una baixa, sigui quina sigui, no es noti. Això sí, admet que en l'equip tarragoní sí que hi ha jugadors importants, i cita els noms de Fernando Morán i Antonio Longás, dos futbolistes creatius, un perfil atractiu a ulls dels espectadors. Seoane, en canvi, està còmode vivint en un segon pla mediàtic, en la discreció. Ell sap que l'entrenador ja el valora i que els companys agraeixen partit rere partit el seu esforç, el seu treball, i amb això en té prou.