Ucraïna sap que és la lletja de la festa. Enfront d'una Polònia més fructífera, que ha acaparat tots els elogis i que acull l'estada de bona part de les seleccions en l'Eurocopa –llevat de França, Suècia i la mateixa Ucraïna–, l'altra seu no ha fet més que generar prejudicis, un rere l'altre, en el visitant. Sospites de racisme a poques setmanes de començar, atemptats contra la llibertat d'expressió i els drets humans i dificultats per preparar-se logísticament per a l'esdeveniment no han estat la millor publicitat d'un país que difícilment ha pogut amagar les seves misèries, unes desigualtats que es fan latents des que un posa els peus als carrers de Kíev.

La meva primera jornada sencera al país comença de matinada, a dos quarts de tres a l'estació de tren de la capital, Kíev-Pas. Una imatge que d'entrada intimida. Desenes de persones sense sostre passen la nit com poden amuntegats sobre les butaques de les sales d'espera i sobre uns passadissos en la penombra. Amb el pas dels minuts aquests comencen a barrejar-se ja amb alemanys i portuguesos que esperen el comboi que ens ha de dur a Lviv. És una situació incòmoda tant per als uns com per als altres i una de les primeres imatges que em deixa Ucraïna, que a grans trets es dibuixa com un país de contrastos abismals. Venint cap aquí m'he trobat dues limusines de luxe, en un trajecte no gaire llarg, i a l'interior de la estació, un panorama abrasiu. Són les desigualtats que crea el sistema i una classe política maldestra. El poble ucraïnès n'és conscient i, enmig de les dificultats i de diferències culturals i idiomàtiques quasi insalvables amb la resta del continent, lluita contra tots els estigmes. Per poc anglès que sàpiguen s'acosten, pregunten, s'interessen i s'ofereixen a qualsevol ajuda al visitant. L'hospitalitat és a les mans de la gent i el poble ucraïnès lluita per obrir-se a Europa. Els mitjans de què disposa, però, són una llosa quasi infranquejable.

Ni tan sols Lviv, històricament polonesa i que exerceix com a ciutat frontissa amb la seu benestant de la competició, que és la porta d'entrada a Ucraïna des de Polònia, ha sabut engalanar-se amb el glamur que es pressuposa a la gran cita continental de futbol. Arribar-hi des de Kíev costa una eternitat. Entre vuit i onze hores depenent del tren que un tingui la sort d'enxampar. Un comboi que s'atura una, i una altra vegada sense parar fins que penetra fins al cor d'una ciutat caòtica quasi sense necessitat. Com tot aquí, els carrers són amplis, eterns si un s'hi aventura caminant, però el terra s'esquerda a cada pas i atrevir-se amb un volant comporta obrir mitja dotzena d'ulls. Els taxistes corren a discreció, els avançaments es fan al límit i sempre cal tenir atenció als gossos que creuen l'asfalt en qualsevol circumstància. Dedueixo que aquest deu ser el dia a dia de Lviv. Un desordre accentuat avui per una legió d'alemanys i portuguesos que la tenyeixen de color, que s'estrenyen la mà. ”L'enemic és Holanda”, comenten entre rialles. Perquè sí, Ucraïna no és probablement un paratge idíl·lic, un indret que compleixi a la perfecció les suposades exigències de la UEFA, però amb la pilota pel mig és de nou un símbol d'unió. Tot el que envolta l'acte passa a ser una anècdota a mesura que dues de les potències del futbol europeu ensumen ja una gespa que té el mateix aroma aquí com a França, Alemanya, Anglaterra o Itàlia. Lviv es va contagiar a la seva manera del primer partit amb majúscules de la competició. Perquè la seva gent també ho mereix.