Ucraïna sap que és la lletja de la festa. Enfront d'una Polònia més fructífera, que ha aca­pa­rat tots els elo­gis i que acull l'estada de bona part de les selec­ci­ons en l'Euro­copa –lle­vat de França, Suècia i la mateixa Ucraïna–, l'altra seu no ha fet més que gene­rar pre­ju­di­cis, un rere l'altre, en el visi­tant. Sos­pi­tes de racisme a poques set­ma­nes de començar, atemp­tats con­tra la lli­ber­tat d'expressió i els drets humans i difi­cul­tats per pre­pa­rar-se logísti­ca­ment per a l'esde­ve­ni­ment no han estat la millor publi­ci­tat d'un país que difícil­ment ha pogut ama­gar les seves misèries, unes desi­gual­tats que es fan latents des que un posa els peus als car­rers de Kíev.

La meva pri­mera jor­nada sen­cera al país comença de mati­nada, a dos quarts de tres a l'estació de tren de la capi­tal, Kíev-Pas. Una imatge que d'entrada inti­mida. Dese­nes de per­so­nes sense sos­tre pas­sen la nit com poden amun­te­gats sobre les buta­ques de les sales d'espera i sobre uns pas­sa­dis­sos en la penom­bra. Amb el pas dels minuts aquests comen­cen a bar­re­jar-se ja amb ale­manys i por­tu­gue­sos que espe­ren el com­boi que ens ha de dur a Lviv. És una situ­ació incòmoda tant per als uns com per als altres i una de les pri­me­res imat­ges que em deixa Ucraïna, que a grans trets es dibuixa com un país de con­tras­tos abis­mals. Venint cap aquí m'he tro­bat dues limu­si­nes de luxe, en un tra­jecte no gaire llarg, i a l'inte­rior de la estació, un pano­rama abra­siu. Són les desi­gual­tats que crea el sis­tema i una classe política mal­des­tra. El poble ucraïnès n'és cons­ci­ent i, enmig de les difi­cul­tats i de diferències cul­tu­rals i idiomàtiques quasi insal­va­bles amb la resta del con­ti­nent, lluita con­tra tots els estig­mes. Per poc anglès que sàpiguen s'acos­ten, pre­gun­ten, s'interes­sen i s'ofe­rei­xen a qual­se­vol ajuda al visi­tant. L'hos­pi­ta­li­tat és a les mans de la gent i el poble ucraïnès lluita per obrir-se a Europa. Els mit­jans de què dis­posa, però, són una llosa quasi infran­que­ja­ble.

Ni tan sols Lviv, històrica­ment polo­nesa i que exer­ceix com a ciu­tat fron­tissa amb la seu benes­tant de la com­pe­tició, que és la porta d'entrada a Ucraïna des de Polònia, ha sabut enga­la­nar-se amb el gla­mur que es pres­su­posa a la gran cita con­ti­nen­tal de fut­bol. Arri­bar-hi des de Kíev costa una eter­ni­tat. Entre vuit i onze hores depe­nent del tren que un tin­gui la sort d'enxam­par. Un com­boi que s'atura una, i una altra vegada sense parar fins que pene­tra fins al cor d'una ciu­tat caòtica quasi sense neces­si­tat. Com tot aquí, els car­rers són amplis, eterns si un s'hi aven­tura cami­nant, però el terra s'esquerda a cada pas i atre­vir-se amb un volant com­porta obrir mitja dot­zena d'ulls. Els taxis­tes cor­ren a dis­creció, els avançaments es fan al límit i sem­pre cal tenir atenció als gos­sos que cre­uen l'asfalt en qual­se­vol cir­cumstància. Dedu­eixo que aquest deu ser el dia a dia de Lviv. Un desor­dre accen­tuat avui per una legió d'ale­manys i por­tu­gue­sos que la tenyei­xen de color, que s'estre­nyen la mà. ”L'ene­mic és Holanda”, comen­ten entre ria­lles. Perquè sí, Ucraïna no és pro­ba­ble­ment un paratge idíl·lic, un indret que com­pleixi a la per­fecció les supo­sa­des exigències de la UEFA, però amb la pilota pel mig és de nou un símbol d'unió. Tot el que envolta l'acte passa a ser una anècdota a mesura que dues de les potències del fut­bol euro­peu ensu­men ja una gespa que té el mateix aroma aquí com a França, Ale­ma­nya, Angla­terra o Itàlia. Lviv es va con­ta­giar a la seva manera del pri­mer par­tit amb majúscu­les de la com­pe­tició. Perquè la seva gent també ho mereix.