Internacional

des de polònia

El PGE Arena de Gdansk, una pedra d'ambre gegantina

Quan brilla el sol, l'estadi del Lechia
de Gdansk sembla ambre, un material molt lligat a la ciutat

Fa mili­ons d'anys, les coníferes del món, per pro­te­gir-se, van començar a pro­duir resina, un mate­rial enganxós que amb el con­tacte amb l'aire es va anar endu­rint fins a fos­si­lit­zar-se. La natura havia creat l'ambre, del qual el més apre­ciat és eI que es va for­mar dels arbres que vore­ja­ven el mar Bàltic, amb més de 40 mili­ons d'anys de procés. Així doncs, no és estrany que la ciu­tat polo­nesa més lli­gada al mar, Gdansk, sigui un dels punts de referència de l'ambre, amb comerços per tot arreu. Tot i així, hi ha un lloc con­si­de­rat el punt neuràlgic d'aquesta pedra pre­ci­osa, el car­rer Mari­acka, on es con­cen­tren les boti­gues més anti­gues. I allà és pre­ci­sa­ment on vaig anar ahir, el dia en què Gdansk es va con­ver­tir en Bar­ce­lona, amb un sol espec­ta­cu­lar, una calor engan­xosa i una gen­tada de por pel cen­tre, tant pel clima com per viure les hores prèvies al Croàcia-Espa­nya. “N'hi ha de molts tipus i el preu depèn de diver­sos fac­tors, com el color, el pes, la duresa i si té algun mate­rial a dins”, m'explica l'Alicja, una jove vene­dora que no amaga la seva decepció pel pre­ma­tur adéu de Polònia. Perquè la tris­tor es palpa pels car­rers. Hi ha menys ban­de­res, bufan­des i samar­re­tes de Polònia que abans. “Sabíem que no gua­nyaríem el títol, però pensàvem que ens clas­si­fi­caríem. El somni ha durat molt poc”, em con­fessa l'Alicja, que tot i així creu que l'Euro­copa és l'esde­ve­ni­ment més impor­tant que mai ha aco­llit la ciu­tat. “Aquí sobre­tot vénen ale­manys i rus­sos. Gràcies a l'Euro­copa hem pogut conèixer altres cul­tu­res, uns dies en què l'ale­gria als car­rers de Gdansk ha estat increïble. Mai l'havia vist així.” Amb la com­pra feta i l'ambi­ent que només pot gene­rar el fut­bol en clar crei­xe­ment pel cen­tre històric de la ciu­tat, era el moment d'anar per dar­rer cop a l'estadi que durant uns quants dies ha estat la meva segona casa. I en tom­bar a l'esquerra per l'avin­guda de sem­pre... Aquell no és el mateix Arena de Gdansk! Tot i que el rellotge marca dos quarts de qua­tre, l'estadi està més il·lumi­nat fins i tot que a la nit, un joc de colors ata­ron­jats que li donen un aire místic. I tot ple­gat gràcies al sol, poc pre­sent els dies dels ante­ri­ors par­tits i prèvies. Recordo el pri­mer dia que vaig veure l'estadi. Em va agra­dar, però no tant com el Naci­o­nal de Varsòvia. Havia lle­git que l'Arena imi­tava una pedra d'ambre. “Només s'hi assem­bla en el color”, vaig pen­sar. Ahir, en canvi, el sol l'havia trans­for­mat en una pedra gegan­tina d'ambre, amb totes les tota­li­tats i trans­parències de què al mig­dia havia pogut gau­dir al preciós car­rer Mari­acka, un dels epi­cen­tres d'aques­tes joies d'ori­gen natu­ral del Bàltic, aque­lles que fa mili­ons d'anys van començar a pro­duir unes coníferes per pro­te­gir-se.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.