La final enfrontarà els dos equips que més futbol tenen, que més bé juguen i que més capacitat ofensiva tenen. Tot plegat, però, emmarcat en una Eurocopa un pèl decebedora, caracteritzada pels mínims riscos que han assumit els equips. La tendència s'ha accentuat a partir dels quarts de final, en què a la majoria d'entrenadors ja els ha anat bé anar madurant el partit sense que passés gaire res i abocant-se cap a la tanda de penals. Tant de bo que m'equivoqui, però temo que avui l'especulació torni a frenar l'espectacle. La selecció espanyola té jugadors de molt bon nivell, però no ha mostrat en la competició tot el que podria fer quant a joc. Li aniria molt bé utilitzar un jugador desequilibrant per banda, capaç de trencar amb desmarcades amb profunditat. Si juga Cesc de fals nou, una possibilitat interessant seria la inclusió de Pedro en l'onze, per evitar que totes les jugades acabin per dins.

Itàlia, amb dos davanters nats a dalt, té més pólvora. El referent és Pirlo, l'amo en la creació ofensiva, però els de Del Bosque tenen armes per frenar-lo. I si Parlo no se sent còmode, els de Prandelli perden força potencial. Un dels punts forts dels italians és la connexió amb Balotelli, més carregat de confiança que mai.

Si no hi ha cap sobresalt, és probable que Espanya aposti pel futbol control i Itàlia prioritzi no rebre gols. L'escenari podria canviar molt si hi hagués un gol ràpid, que seria interessant per a l'espectacle. El que l'hagués rebut atacaria més, el partit s'obriria i seria més distret. En canvi, si s'avança amb el 0-0, tots dos minimitzaran riscos.