L'Eurocopa (II)
Una història europea
França (1984), en la final contra Espanya, i Holanda (1988), contra la Unió Soviètica, van trasbalsar la preeminència germànica
Holanda va superar Alemanya en les semifinals del 1988 en terreny teutó en un partit que va ser batejat com el de més rancor del continent per l'ocupació nazi durant la Segona Guerra Mundial
Reprenem el fil que ens duu a l'anàlisi de l'Eurocopa com a fidel reflex de la situació social i política que ha viscut Europa des de la disputa de la primera competició entre estats del Vell Continent, un ja llunyà 1960.
França 1984, la consolidació de l'eix francoalemany
L'Alemanya Federal s'havia proclamat campiona de l'Eurocopa del 1980, però, aquesta preeminència germànica es va veure trasbalsada, el 1984, per la irrupció futbolística de l'altre gran motor d'Europa. França, que ja havia estat a punt de vèncer Alemanya durant les semifinals del mundial del 1982, guanyava davant el seu públic la corona europea. La final, disputada al Parc del Prínceps de París, va enfrontar la selecció francesa amb l'espanyola (que s'havia classificat per a l'Eurocopa en el darrer moment i després d'una golejada a Malta per 12-1 que va aixecar moltes suspicàcies). Com és lògic, l'enfrontament va desfermar la rivalitat regional entre francesos i espanyols en un moment en què la discussió sobre l'entrada de l'Estat espanyol a la Comunitat Econòmica Europea ja havia encès els ànims de diversos sectors socials francesos. Finalment, l'encert de Platini va donar la victòria a França que escenificava així en l'àmbit del futbol la seva puixança a escala europea. Les Eurocopes del 1980 i el 1984 havien ratificat, en l'aspecte futbolístic, l'eix francoalemany com a motor de la nova Europa que caminava ja cap a una major unió.
Alemanya 1988: revenja taronja
L'any 1988 era l'Alemanya Federal qui acollia l'Eurocopa, un fet que presagiava una victòria teutona com havia succeït amb el mundial del 1974, també disputat a la RFA. Aquest cop, però, el guió va ser ben diferent. Holanda, que havia perdut la final del mundial del 74 contra Alemanya, va tenir per fi la seva revenja que serviria per compensar els greuges històrics que no només en l'àmbit del futbol tenia envers Alemanya.
L'Alemanya Federal i Holanda s'enfrontaren en les semifinals del torneig que el periodista Simon Kuper ha qualificat com el partit amb més rancor del futbol europeu. L'ocupació nazi d'Holanda durant la Segona Guerra Mundial encara pesava molt en la memòria col·lectiva holandesa i la victòria 2-1 en terreny alemany va servir per desfermar l'alegria. Nou milions d'holandesos, més de la meitat de la població, van sortir al carrer a celebrar la victòria en la que va ser la festa més gran a Holanda des de la data de l'alliberament de l'ocupació nazi. Algun antic resistent fins i tot va arribar a afirmar en entrevistes televisives que se sentia després del partit i de l'eufòria desfermada “com si finalment haguéssim tornat a guanyar la guerra”. De fet, Ronald Koeman va escenificar a la perfecció aquesta rivalitat quan, acabat el partit, va simular que es netejava el cul amb la samarreta germànica que havia intercanviat amb Olaf Thon, un gest que va ser molt aplaudit pels afeccionats holandesos presents a l'estadi, però que li va valer reprimendes generals, entre les quals la del seu mateix progenitor.
La final de Munic, que va enfrontar Holanda i la Unió Soviètica, va comportar una autèntica invasió de ciutadans holandesos per animar el seu equip amb càntics recordant l'ocupació alemanya del 1940 i que deien: “El 1940 vau venir, el 1988 venim!” La invasió taronja va ser, però, força més pacífica que la nazi i només tenia com a objectiu endur-se cap a Amsterdam el trofeu de campió europeu que havia de posar fi també a la tràgica història futbolística de la selecció holandesa.
Suècia 1992: lliçó de geopolítica
L'Eurocopa de Suècia del 1992 va estar marcada pels profunds canvis polítics que va viure Europa. La caiguda del mur de Berlín i l'esfondrament del bloc socialista donaven pas a una nova situació geopolítica que va tenir gran incidència en l'evolució de l'Eurocopa. La reunificació alemanya, produïda després de la caiguda del mur, va motivar la desaparició de les seleccions de la RFA i la RDA per deixar pas a una única selecció d'Alemanya, un fet que no es produïa des del 1940. Així mateix, els conflictes interns que vivia durant l'any 1991 l'estat d'Albània, i que van desencadenar la coneguda com a crisi de les ambaixades, va provocar que la selecció albanesa no disputés el darrer partit de la fase classificatòria per la falta de condicions de seguretat al seu país.
No serien aquestes, però, les úniques incidències polítiques de l'Eurocopa del 1992. La Unió Soviètica, que havia assolit la classificació per a la fase final de Suècia, havia deixat formalment d'existir i al seu lloc competia l'efímera Comunitat d'Estats Independents (CEI) que va agrupar per últim cop en una competició internacional russos i ucraïnesos, que a partir del 1992 van competir de manera independent. La incidència política major va ser, però, la que va afectar Iugoslàvia. El país balcànic havia disputat la fase classificatòria i havia obtingut el bitllet per a Suècia en un context caracteritzat per les guerres internes que sacsejaven el país. Les proclames independentistes d'Eslovènia i Croàcia, i posteriorment de Bòsnia, conjuntament amb l'escalada nacionalista sèrbia, havien donat lloc a un conflicte obert que es vivia de manera especialment cruenta en els casos de Croàcia i Bòsnia. Tot i les independències, només Iugoslàvia havia tingut dret a participar en l'Eurocopa, ja que les federacions dels nous estats balcànics encara no havien estat reconegudes per la FIFA. El 30 de maig del 1992, la resolució 757 del Consell de Seguretat de l'ONU demanava solemnement a les instàncies internacionals de fer boicot al règim de Belgrad i d'excloure'l fins i tot de les competicions esportives. La raó, la situació de guerra que en territori bosnià provocaven les tropes sèrbies. De manera immediata, la UEFA va excloure Iugoslàvia de l'Eurocopa que s'havia d'iniciar dues setmanes després i va convidar a participar al seu lloc Dinamarca, que havia finalitzat en segon lloc el grup classificatori dels iugoslaus. La decisió va ser sorprenent i més encara tenint en compte que Dinamarca, la convidada d'última hora per raons polítiques, es va acabar emportant el torneig. En qualsevol cas, l'Eurocopa del 1992 va esdevenir una lliçó de geopolítica aplicada al futbol que va permetre visualitzar els profunds canvis que en l'inici de la dècada dels noranta es van produir a l'Europa de l'Est.
Anglaterra 1996, el futbol torna a casa
El 1996, Anglaterra es disposava a acollir l'Eurocopa amb el pretensiós lema de Football comes home [‘el futbol torna a casa']. En aquesta edició, la competició europea de futbol veia com es consolidaven els canvis polítics que s'havien iniciat durant els noranta i com participaven per primera vegada en el torneig les nacions independitzades després de l'esfondrament de l'URSS i de la guerra a Iugoslàvia. D'aquests nous estats, només Croàcia arribaria a disputar la fase final a Anglaterra, però molts altres van jugar la fase prèvia. Així mateix, també cal remarcar que la República Txeca, una de les revelacions de la fase final, va competir per primera vegada en solitari igual que Eslovàquia, deixant així enrere el període txecoslovac, en un procés de separació que, a diferència del que va succeir als Balcans, va ser pacífic.
L'Eurocopa d'Anglaterra també va estar marcada per altres problemàtiques nacionals, aquest cop de l'Europa de l'oest. El matx Anglaterra-Escòcia va desfermar passions entre el públic escocès i va ser conegut amb el nom de la batalla britànica. Escòcia va caure, però va deixar una excel·lent imatge, tant pel que fa a l'equip com a l'afició.
Un altre partit que va desfermar passions durant el torneig anglès va ser el que van disputar Espanya i Bulgària, en el qual el búlgar Hristo Stòitxkov, que va marcar el gol de la seva selecció, va lluir una samarreta independentista catalana que va ser molt celebrada a Catalunya. Finalment, el conflicte irlandès es va manifestar durant la celebració de l'Eurocopa mitjançant un gran atemptat de l'IRA a Manchester que pretenia aprofitar la transcendència internacional de l'esdeveniment esportiu per visualitzar l'existència del conflicte del nord d'Irlanda.
Una menció a part mereix l'actitud deplorable que al llarg de tota la competició va tenir la premsa sensacionalista anglesa. El Daily Mirror va arribar a publicar, abans de la semifinal que va enfrontar Anglaterra i Alemanya, un editorial enviant un ultimàtum al govern de Berlín per tal que retirés el seu equip de futbol de la semifinal sota amenaça de guerra. Les proclames bel·licistes van ser generalitzades en la premsa, que va recordar la batalla d'Anglaterra dels anys quaranta, tot i així, no van tenir èxit i finalment Alemanya va derrotar els britànics i es va emportar el trofeu en la final disputada contra Txèquia.