França 1984, la con­so­li­dació de l'eix fran­co­a­le­many

L'Ale­ma­nya Fede­ral s'havia pro­cla­mat cam­pi­ona de l'Euro­copa del 1980, però, aquesta pre­e­minència germànica es va veure tras­bal­sada, el 1984, per la irrupció fut­bolística de l'altre gran motor d'Europa. França, que ja havia estat a punt de vèncer Ale­ma­nya durant les semi­fi­nals del mun­dial del 1982, gua­nyava davant el seu públic la corona euro­pea. La final, dis­pu­tada al Parc del Prínceps de París, va enfron­tar la selecció fran­cesa amb l'espa­nyola (que s'havia clas­si­fi­cat per a l'Euro­copa en el dar­rer moment i després d'una gole­jada a Malta per 12-1 que va aixe­car mol­tes sus­picàcies). Com és lògic, l'enfron­ta­ment va des­fer­mar la riva­li­tat regi­o­nal entre fran­ce­sos i espa­nyols en un moment en què la dis­cussió sobre l'entrada de l'Estat espa­nyol a la Comu­ni­tat Econòmica Euro­pea ja havia encès els ànims de diver­sos sec­tors soci­als fran­ce­sos. Final­ment, l'encert de Pla­tini va donar la victòria a França que esce­ni­fi­cava així en l'àmbit del fut­bol la seva pui­xança a escala euro­pea. Les Euro­co­pes del 1980 i el 1984 havien rati­fi­cat, en l'aspecte fut­bolístic, l'eix fran­co­a­le­many com a motor de la nova Europa que cami­nava ja cap a una major unió.

Ale­ma­nya 1988: revenja taronja

L'any 1988 era l'Ale­ma­nya Fede­ral qui aco­llia l'Euro­copa, un fet que pre­sa­gi­ava una victòria teu­tona com havia succeït amb el mun­dial del 1974, també dis­pu­tat a la RFA. Aquest cop, però, el guió va ser ben dife­rent. Holanda, que havia per­dut la final del mun­dial del 74 con­tra Ale­ma­nya, va tenir per fi la seva revenja que ser­vi­ria per com­pen­sar els greu­ges històrics que no només en l'àmbit del fut­bol tenia envers Ale­ma­nya.

L'Ale­ma­nya Fede­ral i Holanda s'enfron­ta­ren en les semi­fi­nals del tor­neig que el peri­o­dista Simon Kuper ha qua­li­fi­cat com el par­tit amb més ran­cor del fut­bol euro­peu. L'ocu­pació nazi d'Holanda durant la Segona Guerra Mun­dial encara pesava molt en la memòria col·lec­tiva holan­desa i la victòria 2-1 en ter­reny ale­many va ser­vir per des­fer­mar l'ale­gria. Nou mili­ons d'holan­de­sos, més de la mei­tat de la població, van sor­tir al car­rer a cele­brar la victòria en la que va ser la festa més gran a Holanda des de la data de l'alli­be­ra­ment de l'ocu­pació nazi. Algun antic resis­tent fins i tot va arri­bar a afir­mar en entre­vis­tes tele­vi­si­ves que se sen­tia després del par­tit i de l'eufòria des­fer­mada “com si final­ment haguéssim tor­nat a gua­nyar la guerra”. De fet, Ronald Koe­man va esce­ni­fi­car a la per­fecció aquesta riva­li­tat quan, aca­bat el par­tit, va simu­lar que es nete­java el cul amb la samar­reta germànica que havia inter­can­viat amb Olaf Thon, un gest que va ser molt aplau­dit pels afec­ci­o­nats holan­de­sos pre­sents a l'estadi, però que li va valer repri­men­des gene­rals, entre les quals la del seu mateix pro­ge­ni­tor.

La final de Munic, que va enfron­tar Holanda i la Unió Soviètica, va com­por­tar una autèntica invasió de ciu­ta­dans holan­de­sos per ani­mar el seu equip amb càntics recor­dant l'ocu­pació ale­ma­nya del 1940 i que deien: “El 1940 vau venir, el 1988 venim!” La invasió taronja va ser, però, força més pacífica que la nazi i només tenia com a objec­tiu endur-se cap a Ams­ter­dam el tro­feu de campió euro­peu que havia de posar fi també a la tràgica història fut­bolística de la selecció holan­desa.

Suècia 1992: lliçó de geo­política

L'Euro­copa de Suècia del 1992 va estar mar­cada pels pro­funds can­vis polítics que va viure Europa. La cai­guda del mur de Berlín i l'esfon­dra­ment del bloc soci­a­lista dona­ven pas a una nova situ­ació geo­política que va tenir gran incidència en l'evo­lució de l'Euro­copa. La reu­ni­fi­cació ale­ma­nya, produïda després de la cai­guda del mur, va moti­var la des­a­pa­rició de les selec­ci­ons de la RFA i la RDA per dei­xar pas a una única selecció d'Ale­ma­nya, un fet que no es produïa des del 1940. Així mateix, els con­flic­tes interns que vivia durant l'any 1991 l'estat d'Albània, i que van des­en­ca­de­nar la cone­guda com a crisi de les ambai­xa­des, va pro­vo­car que la selecció alba­nesa no dis­putés el dar­rer par­tit de la fase clas­si­fi­catòria per la falta de con­di­ci­ons de segu­re­tat al seu país.

No serien aques­tes, però, les úniques incidències polítiques de l'Euro­copa del 1992. La Unió Soviètica, que havia asso­lit la clas­si­fi­cació per a la fase final de Suècia, havia dei­xat for­mal­ment d'exis­tir i al seu lloc com­pe­tia l'efímera Comu­ni­tat d'Estats Inde­pen­dents (CEI) que va agru­par per últim cop en una com­pe­tició inter­na­ci­o­nal rus­sos i ucraïnesos, que a par­tir del 1992 van com­pe­tir de manera inde­pen­dent. La incidència política major va ser, però, la que va afec­tar Iugoslàvia. El país balcànic havia dis­pu­tat la fase clas­si­fi­catòria i havia obtin­gut el bit­llet per a Suècia en un con­text carac­te­rit­zat per les guer­res inter­nes que sac­se­ja­ven el país. Les pro­cla­mes inde­pen­den­tis­tes d'Eslovènia i Croàcia, i poste­ri­or­ment de Bòsnia, con­jun­ta­ment amb l'esca­lada naci­o­na­lista sèrbia, havien donat lloc a un con­flicte obert que es vivia de manera espe­ci­al­ment cru­enta en els casos de Croàcia i Bòsnia. Tot i les inde­pendències, només Iugoslàvia havia tin­gut dret a par­ti­ci­par en l'Euro­copa, ja que les fede­ra­ci­ons dels nous estats balcànics encara no havien estat reco­ne­gu­des per la FIFA. El 30 de maig del 1992, la reso­lució 757 del Con­sell de Segu­re­tat de l'ONU dema­nava solem­ne­ment a les instàncies inter­na­ci­o­nals de fer boi­cot al règim de Bel­grad i d'excloure'l fins i tot de les com­pe­ti­ci­ons espor­ti­ves. La raó, la situ­ació de guerra que en ter­ri­tori bosnià pro­vo­ca­ven les tro­pes sèrbies. De manera imme­di­ata, la UEFA va excloure Iugoslàvia de l'Euro­copa que s'havia d'ini­ciar dues set­ma­nes després i va con­vi­dar a par­ti­ci­par al seu lloc Dina­marca, que havia fina­lit­zat en segon lloc el grup clas­si­fi­ca­tori dels iugos­laus. La decisió va ser sor­pre­nent i més encara tenint en compte que Dina­marca, la con­vi­dada d'última hora per raons polítiques, es va aca­bar empor­tant el tor­neig. En qual­se­vol cas, l'Euro­copa del 1992 va esde­ve­nir una lliçó de geo­política apli­cada al fut­bol que va per­me­tre visu­a­lit­zar els pro­funds can­vis que en l'inici de la dècada dels noranta es van pro­duir a l'Europa de l'Est.

Angla­terra 1996, el fut­bol torna a casa

El 1996, Angla­terra es dis­po­sava a aco­llir l'Euro­copa amb el pre­tensiós lema de Foot­ball comes home [‘el fut­bol torna a casa']. En aquesta edició, la com­pe­tició euro­pea de fut­bol veia com es con­so­li­da­ven els can­vis polítics que s'havien ini­ciat durant els noranta i com par­ti­ci­pa­ven per pri­mera vegada en el tor­neig les naci­ons inde­pen­dit­za­des després de l'esfon­dra­ment de l'URSS i de la guerra a Iugoslàvia. D'aquests nous estats, només Croàcia arri­ba­ria a dis­pu­tar la fase final a Angla­terra, però molts altres van jugar la fase prèvia. Així mateix, també cal remar­car que la República Txeca, una de les reve­la­ci­ons de la fase final, va com­pe­tir per pri­mera vegada en soli­tari igual que Eslovàquia, dei­xant així enrere el període txe­cos­lo­vac, en un procés de sepa­ració que, a diferència del que va suc­ceir als Bal­cans, va ser pacífic.

L'Euro­copa d'Angla­terra també va estar mar­cada per altres pro­blemàtiques naci­o­nals, aquest cop de l'Europa de l'oest. El matx Angla­terra-Escòcia va des­fer­mar pas­si­ons entre el públic escocès i va ser cone­gut amb el nom de la bata­lla britànica. Escòcia va caure, però va dei­xar una excel·lent imatge, tant pel que fa a l'equip com a l'afició.

Un altre par­tit que va des­fer­mar pas­si­ons durant el tor­neig anglès va ser el que van dis­pu­tar Espa­nya i Bulgària, en el qual el búlgar Hristo Stòitxkov, que va mar­car el gol de la seva selecció, va lluir una samar­reta inde­pen­den­tista cata­lana que va ser molt cele­brada a Cata­lu­nya. Final­ment, el con­flicte irlandès es va mani­fes­tar durant la cele­bració de l'Euro­copa mit­jançant un gran atemp­tat de l'IRA a Manc­hes­ter que pre­te­nia apro­fi­tar la trans­cendència inter­na­ci­o­nal de l'esde­ve­ni­ment espor­tiu per visu­a­lit­zar l'existència del con­flicte del nord d'Irlanda.

Una menció a part mereix l'acti­tud deplo­ra­ble que al llarg de tota la com­pe­tició va tenir la premsa sen­sa­ci­o­na­lista anglesa. El Daily Mir­ror va arri­bar a publi­car, abans de la semi­fi­nal que va enfron­tar Angla­terra i Ale­ma­nya, un edi­to­rial envi­ant un ultimàtum al govern de Berlín per tal que retirés el seu equip de fut­bol de la semi­fi­nal sota amenaça de guerra. Les pro­cla­mes bel·licis­tes van ser gene­ra­lit­za­des en la premsa, que va recor­dar la bata­lla d'Angla­terra dels anys qua­ranta, tot i així, no van tenir èxit i final­ment Ale­ma­nya va der­ro­tar els britànics i es va empor­tar el tro­feu en la final dis­pu­tada con­tra Txèquia.