Quan jo era un marrec que, amb set anys, esgotava els minuts veient Oliver i Benji tots els dissabtes al matí abans d'anar a jugar d'arlequinat a la Nova Creu Alta difícilment m'hauria imaginat que acabaria coneixent en persona l'autor de la sèrie. Ho he fet 15 anys després allà on intentava fer realitat tot allò que veia a la petita pantalla mentre esmorzava i esperava, nerviós, el moment de sortir, ben equipat, de casa. No negaré que no ha estat la il·lusió de la meva vida conèixer el personatge en qüestió, però la seva presència sí que m'ha servit per comprovar com dos mons, l'oriental i el de l'Europa occidental, són capaços de minimitzar les seves diferències gràcies a un denominador comú: el futbol.

Els inversors japonesos que van aterrar a l'estiu no crec que s'haguessin imaginat l'impacte que ha acabat tenint l'arribada de Yoichi Takahashi a Sabadell. El dibuixant comparteix cognom amb un dels inversors i, a més, va confirmar la seva amistat amb els actuals amos arlequinats. En la roda de premsa de dilluns, Takahashi va respondre més preguntes de periodistes especialitzats en revistes manga, adequadament vestits amb les samarretes del New Team o del Toho, que no pas dels companys que cada dimecres i divendres assistim a les compareixences de Carreras i els seus homes. De nou, dos mons, el de la passió pels dibuixos animats provinent des del Japó i el futbol, van convergir a la Nova Creu Alta.

Yoichi Takahashi, amb aquella timidesa que tant caracteritza els japonesos, no es va mostrar mai còmode de cara als mitjans de comunicació. Va ser molt concís en les seves respostes que no coincidien ni en llargada ni en intensitat a les que feia l'improvisat traductor, Masato Horita, també membre de la junta. Tampoc era gaire eloqüent amb els seguidors que constantment li demanaven fotografies i cromos signats, tot i que complia educadament. Sovint els seus acompanyants demanaven celeritat perquè el sensei havia d'acabar el seu dibuix.

Se'l va veure molt més còmode ahir al terreny de joc amb una pilota entre els peus. Yoichi i Naosuke Takahashi van sortir vestits del Sabadell al final de l'entrenament d'ahir amb la primera plantilla, on l'inversor va demostrar molta més destresa que no pas el dibuixant (“mira mira, si té cosetes de futbolista”, se sentia al terreny de joc).

Tot plegat va ser enregistrat per tres persones que segueixen Yoichi a tot arreu (roda de premsa, quan dibuixa, quan l'entrevisten, quan juga...). Es tracta d'una televisió que ha donat molta volada al Japó l'èxit de Takahashi a Catalunya en un moviment de màrqueting necessari per als nous inversors per donar a conèixer el seu projecte a les seves terres.

“Fins que no va arribar la sèrie al Japó no sabíem ni què era el futbol. Només el beisbol. No sabíem quants jugadors hi jugaven, però ell ho va canviar tot”, deia Horita. I és que l'arribada d'aquesta sèrie va modificar la manera de veure el futbol al Japó. Probablement, el sensei té gran part de culpa que uns inversors japonesos s'hagin decidit a invertir en un club com el Sabadell i salvar-lo del descens a segona B i de la impossibilitat de romandre a la segona divisió. Però el que segur que ha fet Yoichi Takahashi és fer adonar, 17 anys després, a milers de marrecs –i no tan marrecs– que es quedaven embadalits veient els seus dibuixos, que no hi ha cap diferència cultural que valgui, sempre que hi hagi una pilota pel mig.