[D]
0
Internacional
BARCELONA - 21 novembre 2012 2.00 h

Política i esport

Un equip lliure i d'atac per l'esquerra

El gest d'Oleguer Presas incorporant-se a la llista de la CUP en les eleccions al Parlament del 25-N posa de manifest el compromís polític d'alguns futbolistes

Aprofitem l'ocasió per establir com podria ser una selecció de futbolistes de marcat accent esquerrà

- BARCELONA

La notícia que Oleguer Presas formarà part de la llista de la Candidatura d'Unitat Popular (CUP), una alternativa política independentista i d'esquerres, a les eleccions al Parlament de Catalunya del 25 de novembre ha tornat a posar sobre la taula el debat al voltant de la implicació política dels esportistes d'elit.

Sempre s'ha pretès argumentar que l'esport no s'havia de barrejar amb la política, un tòpic que curiosament defensen aquells que més el polititzen convertint-lo en un element legitimador de l'ordre establert. Els esportistes, contagiats sovint per aquesta idea, han tendit generalment a no implicar-se, doncs, políticament. Més enllà de causes humanitàries benpensants, han estat pocs els futbolistes que han mostrat públicament el seu compromís polític amb les lluites per la llibertat que es duen a terme arreu del planeta.

Tot i així, hi ha exemples prou rellevants que contradiuen aquesta idea i que ens mostren que existeixen honroses excepcions d'esportistes de primera fila que no han dubtat a manifestar les seves conviccions, desafiant aquells que pretenen que l'esport ha d'estar allunyat de la política, tot i que més aviat caldria dir de la seva política, que no és altra que la de fer perdurar l'statu quo.

Aprofitant el gest d'Oleguer hem elaborat, doncs, un equip de futbolistes lliures que ataquen decididament per la banda esquerra. En resulta un equip prou lluït que demostra que alguns futbolistes, tot i la notorietat i la glòria a què semblen destinats per la seva condició professional, no defugen el compromís amb les llibertats dels pobles i les persones. Vegem-ne la composició:

LA PORTERIA. Amb l'1, José Ángel Iribar (País Basc)

El llegendari porter guipuscoà de l'Athletic Club de Bilbao no ha amagat mai les seves simpaties per l'esquerra independentista basca. Malgrat la seva posició política, Iribar va haver de defensar la porteria de la selecció espanyola durant el franquisme i va ser el porter titular en la victòria espanyola contra la Unió Soviètica en la final de l'Eurocopa del 1964. El 1975, però, en plena transició política a l'Estat espanyol, va saltar al camp, durant el derbi basc entre l'Athletic i la Real Sociedad, amb un ikurrin, aleshores prohibit, i el va exhibir conjuntament amb el capità del club donostiarra. Posteriorment, el 1978, Iribar va participar en el procés fundacional d'Herri Batasuna, l'organització política de l'esquerra independentista basca, i es va convertir en membre de la seva Mesa Nacional.

LA DEFENSA. Amb el 2, Nacho Fernández (Galícia)

El defensa de Foz va ser un dels puntals del Celta i el Compostel·la durant els anys noranta. Convençut galleguista, va rebutjar jugar amb la selecció espanyola quan Clemente va plantejar la possibilitat de convocar-lo. Per contra, durant el 2005, va disputar un partit amb la samarreta de la selecció gallega. A més, Nacho es va erigir en un ferm defensor de la llengua gallega i com a participant habitual de les marxes sindicals de la CIG, la Central Intersindical Gallega. Fidel a aquesta concepció del món va afirmar: “Els futbolistes viuen en un núvol i no s'adonen dels problemes de la gent que els envolta.”

Amb el 3, Oleguer Presas (Països Catalans)

La darrera de les seves mostres públiques de compromís ha estat integrar-se a la llista electoral independentista i d'esquerres de la CUP al Parlament de Catalunya per al 25-N. A aquest gest l'havien precedit el seu suport al moviment ocupa, la seva oposició a la Constitució Europea, el seu suport a les escoles en català a la Catalunya Nord i el País Valencià i la seva censura a la repressió contra el militant d'ETA Iñaki de Juana Chaos, condemnat pel contingut de dos articles publicats al diari Gara. Aquest darrer posicionament li va valer la cancel·lació del seu contracte amb la marca Kelme i la reprovació de periodistes i futbolistes identificats amb la dreta més extrema, com ara Salva
Ballesta.

Amb el 4, Javi Poves (Castella, Estat espanyol)

Un autèntic rara avis del futbol
modern, el defensa castellà de l'Sporting de Gijón, va renunciar al cotxe que el club posava a la seva disposició, va rebutjar cobrar per transferència bancària, llegia Karl Marx durant els desplaçaments, i finalment, el 2011, va posar fi a la seva carrera professional als 24 anys considerant que el futbol contradeia els seus principis. Per ell, el futbol modern no era més que “diner i corrupció”. Anticapitalisme en estat pur.

Amb el 5, Paul Breitner (Alemanya)

Lateral, esquerre evidentment, del Bayern de Munic i de la selecció alemanya, Breitner va sorprendre pel seu fitxatge pel Real Madrid franquista el 1974. El jove defensa alemany s'havia caracteritzat fins aleshores per les seves simpaties maoistes que l'havien portat a donar suport públicament a les revoltes del 1968, a mostrar la seva admiració pel Che Guevara i a confessar-se lector del Llibre Roig de Mao Tse Tung. Un cop a Madrid, va donar mostra de la seva solidaritat fent donació de mig milió de pessetes de l'època als obrers de la fàbrica Standard que es trobaven en vaga. Va ser per gestos com aquest que se'l coneixia amb el sobrenom d'el Kàiser Roig.

EL MIG DEL CAMP. Amb el 6, Rachid Mekhloufi (Algèria)

Fill d'un altre temps, Rachid Mekhloufi personifica com ben pocs el compromís d'un futbolista amb el seu poble. El migcampista algerià va renunciar a la glòria que li conferia el fet de ser un dels titulars indiscutibles del Saint-Étienne i la selecció francesa i el 1958 va fugir clandestinament a Tunis per tal d'afegir-se a l'equip del Front d'Alliberament Nacional (FLN) algerià. Amb aquest gest donava suport a la lluita dels seus germans al camp de batalla i mostrava, com desenes d'altres jugadors professionals algerians, el seu compromís inequívoc amb la llibertat del seu país.

Amb el 7, Sócrates (Brasil)

Autèntic cervell de la Democràcia Corinthiana, el moviment que va autogestionar, en plena dictadura militar brasilera, un dels principals clubs de São Paulo, el Corinthians, i el va convertir en tot un referent polític per a l'esquerra i el moviment democràtic del país, Sócrates va ser tan intel·lectual com futbolista. Titular d'un doctorat en medicina, sempre elegant en el joc, d'origen burgès, però compromès amb el proletariat, la seva semblança física amb el Che Guevara i el seu compromís polític l'han convertit en una llegenda per als aficionats d'esquerres al futbol.

Amb el 8, Paolo Sollier (Itàlia)

Futbolista d'origen modest, el migcampista Paolo Sollier va jugar un paper clau en l'ascens del Perugia a la Serie A italiana de la temporada 1974/75. Malgrat el seu estil, la notorietat li va arribar sobretot arran de la publicació del llibre Calci e sputi e colpi di testa (‘Futbol, escopinades i cops de cap') i de la seva militància política a Avanguardia Operaia (‘Avantguarda Obrera'), una organització comunista extraparlamentària especialment activa entre els cercles obrers i estudiantils durant la dècada dels setanta. El futbolista Paolo Sollier va esdevenir un mite per als aficionats italians d'aquest esport d'esquerres, ja que saludava els seguidors més acèrrims del seu club amb el puny tancat i en alt, un gest que li va valer guanyar-se l'antipatia dels grups d'extrema dreta, força nombrosos als estadis italians.

LA DAVANTERA. Amb el 9, Matthias Sindelar (Àustria)

El Mozart del futbol va ser un dels millors jugadors europeus dels anys vint i trenta. Després de debutar amb el Hertha de Viena, va fer ràpidament el salt a l'Àustria, on es va convertir en un davanter amb un olfacte golejador i una tècnica envejables. Símbol del club vienès i de la selecció austríaca, va ser protagonista destacat en la derrota que la seva Àustria contra Itàlia en les semifinals del mundial del 1934, en un partit en què l'actuació arbitral va afavorir clarament els italians, amfitrions d'un mundial que Mussolini pretenia guanyar a qualsevol preu. Però si per un fet Matthias Sindelar s'ha convertit en llegenda va ser pel partit que després de l'annexió d'Àustria a l'Alemanya nazi, el 1938, es va disputar al Prater vienès entre austríacs i alemanys per acomiadar la selecció d'Àustria. Sindelar, amb dos gols, i crides constants a celebrar-los amb càntics a favor d'Àustria, va aixafar la festa als nazis que pretenien que el partit fos un clam a favor de l'annexió. El desafiament del davanter austríac es va completar amb la seva negativa a vestir la samarreta de l'Alemanya nazi. Un gest intolerable per a les autoritats del III Reich que van celebrar la seva mort, el gener del 1939, teòricament un “suïcidi” que a Viena ben pocs es van creure.
Amb el 10, Mahmud Sarsak (Palestina)
El jove palestí Mahmud Sarsak era un dels davanters més prometedors de Gaza. Nascut el 1987, Sarsak havia començat ben aviat la seva carrera incorporant-se a les files del club Khidmat de Rafah i a les categories inferiors de la selecció palestina. El juliol del 2009, en un viatge de Gaza a Cisjordània per tal d'incorporar-se a la disciplina del Markaz Balata, el club del camp de refugiats de Balata, a la ciutat cisjordana de Nablus, Sarsak va ser detingut sota l'acusació de formar part del moviment de la Gihad Islàmica palestina i d'haver participat en un atac amb explosius que havia ferit un soldat israelià. Tot i la inexistència de proves, que va provocar que durant tres anys Sarsak no rebés cap acusació formal, el jove davanter palestí va ser empresonat i sotmès a un duríssim règim penitenciari. El 19 de març del 2012 va començar una vaga de fam quan li va ser renovada, per sisè cop i sense cap prova acusatòria, la detenció administrativa. La vaga de fam del jugador palestí es va perllongar fins al 14 de juny, poc abans de l'acord que va permetre la seva excarceració, el 10 de juliol. En ser alliberat, Sarsak, que havia perdut la meitat del seu pes i estava greument malalt, va ser rebut com un autèntic heroi a la seva Gaza natal.
Amb l'11, Carlos Caszely (Xile)
Si bé els aficionats de l'Espanyol recordaran Caszely per les seves bones actuacions a Sarrià, el xilè és recordat al seu país per les seves conviccions polítiques i per la seva ferma oposició a la dictadura de Pinochet. Ja des de ben jove, Carlos Caszely es va posicionar políticament al costat del govern de la Unitat Popular del president Salvador Allende. De fet, sent una de les estrelles del Colo-Colo xilè, va demanar explícitament el vot per la diputada Gladys Marín i pel senador Volodia Teitelboim, ambdós comunistes. Marín va respondre al gest de Caszely afirmant que Carlos “no només era un gran esportista sinó un jove que comprenia el procés revolucionari que vivia el seu país”. El cop d'estat de Pinochet de l'11 de setembre del 1973 va suscitar el rebuig de Caszely, que va ser víctima del feixisme pinochetista malgrat abandonar aquella mateixa temporada Xile per anar a jugar al Llevant valencià.La seva mare va ser segrestada i apallissada per policies del règim el 1974 i ell es va manifestar sovint contra Pinochet. Durant la celebració de la classificació de Xile per al mundial del mateix 1974, Caszely es va negar a donar la mà al dictador, i durant diversos partits va abaixar la mirada mentre sonava l'himne xilè. Els desafiaments constants li van valer la crítica ferotge de la premsa pinochetista, però la seva qualitat futbolística el va salvar de la repressió que van patir els seus camarades que no es dedicaven al futbol.
L'ENTRENADOR. João Saldanha (Brasil)
Aquest equip d'esquerres estaria entrenat pel brasiler João Saldanha, conegut amb el sobrenom de João Sem Medo (‘Joao Sense Por') per l'atreviment que el caracteritzava tant en el futbol com en la vida. Militant del Partit Comunista del Brasil, va ser elegit seleccionador de la canarinha el 1969 i la va classificar per a la fase final del mundial del 1970 amb el resultat brillant de sis victòries i cap derrota. La seva filiació política, en un Brasil marcat per la dictadura militar, i la seva negativa a seleccionar els jugadors que li imposava el general Emílio Garrastazu, que exercia la presidència, li van valer l'acomiadament tot just abans de l'inici de la fase final de la copa del món.
LA BANQUETA. Amb el 12, Wim Rijsbergen (Holanda)
Defensa del Feyenoord i de la mítica selecció holandesa finalista dels mundials del 1974 i el 1978, Wim Rijsbergen va ser l'únic jugador que en la vergonyosa fase final de la copa del món del 1978, disputada a l'Argentina del dictador Videla, es va apropar a la Plaza de Mayo per entrevistar-se amb les mares que denunciaven la desaparició dels seus fills. Diversos personatges vinculats al futbol van criticar des de la llunyania la dictadura de Videla i els seus generals, però Rijsbergen va ser l'únic que es va atrevir a xerrar públicament amb les Madres de la Plaza de Mayo i que els va mostrar el seu suport, un gest inequívoc de denúncia del règim argentí.
Amb el 13, Lilian Thuram (Guadalupe, Estat francès)
Nascut en una família amb avantpassats esclaus, Thuram, defensa central de la selecció francesa campiona del món el 1998, sempre s'ha caracteritzat per la seva lluita contra el racisme i la discriminació. Amb els textos anticolonialistes de Frantz Fanon i d'Aimé Césaire com a referència, Lilian s'ha situat sempre públicament a l'esquerra i ha denunciat els excessos de l'extrema dreta francesa del Front Nacional. Entre els molts posicionaments públics del jugador, podem citar el seu suport a les escoles en català de la Catalunya Nord, una acció que va fer conjuntament amb Oleguer, aleshores company seu al vestidor del Barça.
Amb el 14, Éric Cantona (Occitània, Estat francès)
Fill del barri de Les Caillols, a Marsella, Cantona esdevingué durant bona part de la seva carrera l'enfant terrible del futbol francès. Jugador de caràcter i de geni, les seves genialitats futbolístiques van meravellar els aficionats del Leeds i el Manchester United. Acabada la seva carrera esportiva, Cantona ha mostrat sovint les seves posicions polítiques progressistes. El 2012, va manifestar la seva intenció de recollir les 500 signatures de càrrecs electes necessàries per presentar-se a les eleccions presidencials franceses. L'anunci era només un cop d'efecte, d'acord amb la Fundació Abbé Pierre, per cridar l'atenció al voltant de l'objecte d'actuació de l'ONG, la problemàtica de l'habitatge per a les persones desafavorides. Abans, Cantona ja havia cridat a retirar els diners dels bancs com a acte de denúncia contra el sistema capitalista. Interpretant la condició de francès va arribar a afirmar: “Ser francès què és? Parlar francès, cantar La marsellesa i llegir la carta de Guy Moquet (jove resistent assassinat pels ocupants nazis de França, la carta de comiat del qual Sarkozy va obligar a llegir en tots els centres educatius)? No, això és ser idiota. Ser francès és ser revolucionari.”
Amb el 15, Cristiano Lucarelli (Itàlia)
Fill de Liorna, la ciutat que també va veure néixer el Partit Comunista Italià (PCI), Lucarelli sempre ha manifestat públicament la seva adhesió a l'ideal comunista. Votant de Rifondazione Comunista, integrant de les Brigate Autonome Livornesi, les BAL, el grup d'aficionats radicals del Livorno, conegut per les seves simpaties marxistes i leninistes, Lucarelli va arribar fins i tot a lluir el 99 a la samarreta del Livorno, el club dels seus amors pel qual va accedir a fitxar renunciant a contractes més llaminers, per recordar l'any de fundació de les BAL, el 1999.Lucarelli va lluir sovint samarretes amb missatges d'esquerres sota l'oficial de futbolista. El 1997, jugant amb la selecció italiana sub-21, va mostrar el rostre del Che Guevara després d'anotar un gol, un fet que li va valer l'exclusió de l'azzurra fins que el 2005 Lippi el va tornar a convocar, aquest cop amb l'absoluta.

1974
Breitner
va ser fitxat pel Madrid franquista. Abans havia donat suport a les revoltes del 1968.
2005
Nacho Fernández
va jugar amb la samarreta de la selecció gallega quan abans havia renunciat a jugar amb la selecció espanyola, que aleshores dirigia Javier Clemente.
2011
Javi Poves,
jugador de l'Sporting de Gijón, va plegar amb 24 anys perquè entenia que el futbol contradeia els seus principis.
Aliens
Més enllà de causes humanitàries benpensants, han estat pocs els futbolistes que han mostrat públicament el seu compromís polític amb les lluites per la llibertat que es duen a terme arreu del planeta.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
Joan Martí
Altres articles de l'autor

Publicat a

[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)