El futbol fa justícia a Cani
Primera divisió. El migcampista ha tornat a la màxima categoria brillant com mai. Vells coneguts seus com Paco Flores, que el va entrenar, i Josico, excompany i amic, en parlen a El 9
Tenia vint anys quan va trepitjar per primer cop La Romareda vestint l'elàstica de l'equip de la seva vida, el Saragossa. Era l'últim partit de la lliga 2001/02 i els aragonesos, matemàticament a segona, s'enfrontaven al Barça en un partit sense gaire història per als locals. Va ser un jove del planter, debutant, l'encarregat de dinamitzar-lo quan en el minut 60 i amb 1-1 va posar els peus a la gespa. Era Rubén Gracia Calmache, més ben conegut com a Cani, que no va tardar a demostrar que no era un més i només d'entrar va fer una sotana a Michael Reiziger i va encisar el públic amb un toc d'esperó. Detalls que assenyalaven un jugador especial.
“El recordo molt descarat, no era natural. Quan veus un noi tan descarat, et queda fixat a la retina i saps que tard o d'hora acabarà sent titular. I així va ser.” Són paraules de Paco Flores, entrenador que va dirigir Cani a les files del Saragossa el curs següent, en el seu primer any com a professional, a segona divisió, on va ser un dels jugadors revelació de la categoria. L'objectiu aquella temporada era tornar a primera divisió, fita que es va aconseguir: “Un dels pilars en aquell ascens va ser ell”, rememora Flores. Futbolista molt fi, va passejar talent pels camps de la màxima categoria i l'estiu del 2006 va deixar el Saragossa per fitxar pel Vila-real, equip que va pagar la seva clàusula de 8,4 milions. Allà va coincidir amb Josico, jugador del Vila-real durant sis temporades, del 2002 al 2008, on va ser capità i un referent al mig del camp, i amb qui va establir una gran relació personal. Plegats, han compartit molts moments, i Josico l'ha patit en molts entrenaments: “Potser és un dels millors jugadors rebent controls orientats. És capaç de fer uns controls i baixar la pilota amb una qualitat tècnica que és molt difícil a la velocitat que ho fa. Les seves jugades sempre parteixen de controls fabulosos.” També Paco Flores lloa el futbolista aragonès: “Jugant per darrere del punta és fantàstic. És prodigiós a l'hora d'inventar passades i desmarcades.”
Quan va aterrar a El Madrigal, la seva enorme qualitat i potencial feien indicar que al Submarí explotaria definitivament per convertir-se en un dels referents del futbol estatal, però no va acabar-ho de fer i va faltar-li constància en el rendiment. La irregularitat va marcar el seu joc, un dia regalava una gran actuació i l'altre passava desapercebut. “Estava acostumat a ser molt important i a dur el pes de l'equip a Saragossa i va trobar-se amb futbolistes de la talla de Riquelme, Forlán, Marcos Senna, i no és fàcil haver de tornar-te a guanyar el lloc i la confiança de tothom. Potser no va acabar-se de sentir tan a gust com tots hauríem desitjat, però tot i això sempre deixava detalls de molta qualitat”, explica Josico.
Pocs podien preveure, després de passar l'últim any a l'infern de segona, que assoliria aquest nivell en el seu retorn. Marca diferències i, amb 32 anys acabats de fer, el futbol el somriu. “Ha trobat el seu moment en l'equip, ha fet un pas endavant i està explotant allò que tots vèiem que podia fer. Ara té continuïtat, té la confiança de l'entrenador, que altres anys no l'ha tingut i, si l'ha tingut, no del tot. Ara està rendint com el que és: un gran jugador”, diu Josico, content de veure que les coses li rutllen, al seu amic. També està gaudint Paco Flores: “Aquí tenim el verdader Cani; penso que la seva carrera s'ha vist minvada perquè era un futbolista que tenia possibilitats d'haver estat en un equip més gran.” Pel tècnic, que va donar-li galons en el seu primer any al primer equip del Saragossa, a Cani li ha faltat egoisme per acabar de fer aquell pas endavant que el seu talent reclamava. “Sempre ha estat un home més de grup que un home individual. Treballa amb humilitat, senzillesa i no buscava mai sortir davant de la resta i això d'alguna manera li ha minorat les possibilitats d'anar a un equip gran.”
Ara, però, tot va rodat en la vida de Cani, que pròximament serà pare de bessons i que és, per fi, un referent al Vila-real. És feliç, el futbol també.