GIRONA0

ALCORCÓN0

Un punt no és un premi per presumir gaire ni fer volar coloms, però el Girona no podia sortir de cap manera insatisfet de Santo Domingo. Perquè va fer un treball prou interessant sense pilota i perquè va deixar la porteria a zero, que ja li costa. I també perquè, creant tan poc ofensivament com en la segona meitat, era gairebé impossible aspirar a un botí més suculent.

No havien passat ni dos minuts i l'Alcorcón ja havia fet dues centrades a l'àrea. Semblava un molt mal senyal per al Girona, que arribava a Santo Domingo conscient que les pilotes posades des dels costats serien un dels punts forts del rival. Però només va ser un començament elèctric i vibrant –també hi va haver una arribada clara dels gironins, que ni Juanlu ni Bordas van saber resoldre-- que aviat va cessar. Més enllà de l'ensurt inicial, el Girona es va plantar bé en el terreny de joc. Defensivament, els homes de Ricardo Rodríguez van estar uns quants minuts sense haver de patir. I al davant, sense fer res de l'altre món, van tenir la primera gran ocasió: un xut de Felipe Sanchón des de lluny que va rebotar al pal. Va ser, això sí, una acció aïllada del mitja punta esquerrà, escorat ahir a la banda esquerra, amb Chando a dalt i Gerard Bordas més a prop del mallorquí.

L'Alcorcón buscava les bandes, però no les acabava de trobar. Juli estava apagat a la dreta i Camille, lateral reconvertit per les baixes, no oferia profunditat. És clar que tot hauria pogut canviar quan va començar a aparèixer Christian Alfonso, l'arma més perillosa dels madrilenys. Va tardar a activar-se, però quan ho va fer, el jugador cedit per l'Espanyol va buscar el gol amb tanta insistència ­quatre rematades en l'últim quart d'hora abans del descans– com desencert. El Girona va arribar a la mitja part amb l'empat inicial i amb bones perspectives, entre altres coses perquè l'Alcorcón semblava lluny d'aquella versió d'equip agressiu i intens que no deixava respirar de temporades anteriors. Marcar abans del descans (un fora de joc de Gerard Bordas va anul·lar l'última arribada) ja hauria estat demanar massa. No ho havia fet en els dotze partits oficials anteriors, i ahir, que l'equip va apostar per un joc menys elaborat, tampoc.

La fiabilitat de Becerra va tornar a ajudar el Girona, que a punt va estar de rebre un cop baix poc després del descans, amb una rematada a boca de canó de Juli que el porter va rebutjar. El Girona va optar per ser pràctic a l'hora de defensar, sense manies si havia de fer llançaments llargs, cosa que altres dies havia volgut evitar i li havia estat a punt de costar car. Com era previsible, l'Alcorcón (amb un gol ben anul·lat a Babin) va començar a guanyar metres, ni que fos per impulsos. El Girona només hauria pogut fer mal si hagués estat una mica més hàbil en un parell de jugades de contraatac, però a partir d'aquí va semblar dimitir amb la pilota als peus.

A vegades són els canvis els que desequilibren, i Ricardo Rodríguez va fer entrar Jofre per Chando. El lleidatà es va situar centrat i Felipe va continuar a l'esquerra. I cada cop amb menys pilota i més necessitat de treball, el següent d'entrar va ser Pere Pons. L'Alcorcón tenia la possessió i hi va anar posant empenta. És clar que, quan centrava pilotes o provava de xutar, topava contra un inspirat Isaac Becerra. Sort en va tenir (una altra vegada) el Girona, del seu porter. Perquè, en l'última fase de partit, els gironins se la van jugar a mantenir el zero a la porteria, cedint al rival tot el protagonisme amb la pilota. De fet, Dani Giménez era un espectador més davant un Girona en aquella fase, estèril.