El futbol corre per les venes de Miquel Olmo (Terrassa, 1966). Una passió sobreposada a les inclemències del destí que l'ha portat a viure sovint la cara més crua del futbol modest. “Sóc un privilegiat”, s'afanya a dir el tècnic cada vegada que li pregunten pel seu càrrec actual, al capdavant d'un equip de segona A. I ho pot ben dir ja que en el currículum del nou tècnic del Sabadell hi ha l'última temporada de la UE Figueres abans de l'arribada de Flix, la banqueta de la UE Castelldefels quan competia contra el Miapuesta al Baix Llobregat, i el tancament al vestidor dels seus jugadors per impagaments a Terrassa. Entre aquests conflictes ha emergit la figura de l'entrenador que, com a mànager, va fer renéixer el Terrassa Olímpica 2010 en uns intents infructuosos per tornar-lo a la segona B i ara al capdavant d'un conjunt arlequinat on l'aigua també baixa esvalotada.

“És un malalt del futbol”, afirma Pep Arau, exfutbolista que va coincidir amb Olmo en la temporada 2005/06 al Figueres, i al Terrassa en les temporades 2010/11 i 2011/12. “És un entrenador molt i molt de futbol. Quan acaba dóna 200 voltes al partit, dilluns ja té el vídeo de les errades de l'equip i dimecres ja té preparat l'informe detallat del rival i dels jugadors”, hi afegeix el lateral retirat fa dues temporades i que ara exerceix de màxim responsable en tasques de scouting a Catalunya per al Betis. “Com a persona és un 10. Per mi és un dels millors entrenadors, si no el millor, que he tingut mai”, afirma Òscar Sierra, lateral del Prat i exjugador del Terrassa en l'etapa a segona B. A Terrassa, la seva ciutat natal, Olmo va viure un dels episodis més tristos de la història del futbol català. “El Terrassa no ens pagava, ens prometien setmana rere setmana que ho farien i vam decidir tancar-nos al vestidor”, relata Sierra. “Ell va arribar amb la lliga començada [substituint José Luis García] i va ser com un pare per a tots nosaltres”, hi afegeix Òscar Sierra.