L'ope­ració va anar per­fec­ta­ment i no tinc cap molèstia ni res. Cal­culo que en qua­tre o cinc set­ma­nes ja podré estar bé.

Cer­ta­ment estava cada vegada més con­tent. Després de la lesió de la tem­po­rada ante­rior, em con­ve­nia enca­de­nar uns mesos jugant i gua­nyar aque­lla con­fiança al camp que és tan necessària. Quan et sents còmode i bé amb tu mateix, això s'acaba reflec­tint en els par­tits. Ara toca recu­pe­rar-se bé i tor­nar a estar dis­po­ni­ble aviat.

Ell ha con­fiat en mi des del pri­mer moment, i això és d'agrair, i a més, l'equip ha fet un canvi impor­tant. Des del pri­mer moment és més agres­siu i té més clar el que ha de fer. Vam arri­bar al desem­bre [encara amb Djukic] que ens cos­tava molt gua­nyar i quan guanyàvem, no jugàvem gens bé. Ara és dife­rent. Sabíem que les victòries eren qüestió de temps.

L'entre­na­dor no només ho trans­met, sinó que ho intenta apli­car en el dia a dia. No podem pre­ten­dre que arribi el dis­sabte i gua­nyar si durant la set­mana no ens hem entre­nat com havíem d'entre­nar-nos. Si anem a sac dimarts, dime­cres, dijous i diven­dres, diu­menge també sor­ti­rem a sac, i això, el fet de no posar el focus només en el par­tit, s'ha reflec­tit per a bé en el joc del València.

No el veig com una com­petència directa. Hem jugat molts par­tits amb tres mit­jos purs i per tant Keita és un més, que s'adapta a diver­ses posi­ci­ons i per l'experiència que té ens pot apor­tar molt en els moments més deli­cats dels par­tits.

No m'hi vaig arri­bar a obses­si­o­nar, però tenia ganes que arribés el meu moment.

Allà el fut­bol és més directe i hi ha menys pau­ses. Aquí quan juguem con­tra equips que estan per sota en la clas­si­fi­cació o que no et van a bus­car, has de jugar amb més paciència, sense arris­car la pas­sada. A Angla­terra tot és més ver­ti­cal. Però el joc més pau­sat és el que he jugat sem­pre, des de menut, i m'hi sento còmode.

Va ser una gran experiència, que amb 19 i 20 anys et dóna molt. Amb Villas-Boas vaig jugar 22 de 24 par­tits en la pri­mera tem­po­rada. Sí que és cert que després Di Mat­teo tenia una idea al cap en què jo no entrava, i va ser dur, però no vaig abai­xar els braços i vam aca­bar gua­nyant una Cham­pi­ons que va ser una injecció de moral molt i molt espec­ta­cu­lar. Amb Benítez vaig jugar cinc o sis par­tits però després va venir la lesió. Són coses del fut­bol, però ja li dic que l'experiència va ser bona, en un lloc dife­rent, amb una manera de jugar dife­rent i al cos­tat de juga­dors de nivell mun­dial, que són exem­ples per a tu. Cada dia hi apre­nia alguna cosa.

Tots els que eren allà, hi eren per alguna cosa. Em quedo amb la pro­fes­si­o­na­li­tat de Terry, un paio molt cor­recte i super­tre­ba­lla­dor, i de Fer­nando Tor­res i Lam­pard. Són juga­dors que ho han gua­nyat tot, però en canvi no es rela­xen mai, no rega­len res. I dels entre­na­dors, amb
Villas-Boas vaig apren­dre molt, però també amb Di Mat­teo,
sobre­tot defen­si­va­ment, i Benítez et fa tre­ba­llar molt tàcti­ca­ment i estu­diar els rivals. Són detalls que incor­po­res al teu
bagatge.

Després del mun­dial sub-20, em va tru­car per­so­nal­ment Villas-Boas i em va dir que l'interes­sava el meu per­fil de juga­dor, que m'havia vist jugar i que li satis­feia el meu ren­di­ment. Jo estava al filial del Barça, sabent que seria molt com­pli­cat pujar al pri­mer equip, i davant la pos­si­bi­li­tat d'entre­nar-me cada dia amb juga­dors com els que tenia el Chel­sea, no m'ho vaig pen­sar gaire: vaig pen­sar que si més no apren­dria.”

Ell va arri­bar un dilluns i jo aque­lla mateixa set­mana ja vaig mar­xar. Però abans de mar­xar sí que li vaig donar les gràcies perquè jo tenia diver­ses pos­si­bi­li­tats per sor­tir cedit i tant ell com el club van res­pec­tar el que jo tenia pen­sat, que era venir al València, i m'ho van posar fàcil. Li vaig agrair i va ser prou cor­recte.

Els vaig veure con­tra el City i van fer el millor par­tit que jo he vist en aquests tres anys. Crec que són uns ferms can­di­dats al títol de Pre­mier.