Queda lluny ja la derrota de la setmana passada contra l'Alavés. També l'anterior a la Corunya i molt més l'empat contra el Ponferradina de fa tres setmanes. Ja pocs parlen de la bona ratxa de quatre victòries seguides de quan Olmo va agafar l'equip i n'hi ha que s'han oblidat de quina pinta feia l'equip amb Javi Salamero o Lluís Carreras. El futbol no té memòria. Si ja són pocs els que parlen de tot això, la visita del Sabadell a Ipurua, per primera vegada des que els arlequinats hi van ascendir fa divuit anys, ha passat completament desapercebuda. És tan greu l'oblit que ni la mateixa Federació de Penyes del Sabadell ha aconseguit omplir un autocar de 54 places per tornar allà on els arlequinats van aconseguir l'ascens per primera vegada des d'aleshores. I tot perquè la taula classificatòria avui dia és l'únic que importa, amb els vallesans a dos punts del descens.

El Sabadell viu immers ara en una crisi de resultats –no tant de joc– que no el deixa pensar amb claredat. El 0-4 davant l'Alavés és la segona patinada en un mes i, a diferència d'etapes anteriors, el mal no és ni en els entrenaments ni en els plantejaments. “Tenim la necessitat pels darrers resultats perquè ja ningú se'n recorda de com vam perdre i empatar”, afirmava ahir Miquel Olmo, que, malgrat tot, és optimista: “Aquí no hi ha excuses, aquest equip s'aixeca l'endemà per ser millor que abans.”