Pocs són els que preveien que el control del marge salarial a segona divisió tindria conseqüències esportives al terreny de joc. Molts eren els que a principis de juliol engegaven projectes esportius sense pensar que l'ajustament econòmic dels clubs tingués una relació causa-efecte en els resultats del seu equip. Doncs només cal mirar la classificació per veure que en aquest punt del curs estem davant de la temporada més ajustada dels últims anys. Potser és una casualitat o l'atzar del calendari, però el cert és que avui ningú descarta res. Els vuit punts que separen el cinquè classificat del cuer fa pensar que viurem un tram final de lliga en què badar pot sortir molt car. Tant, que no pocs hauran d'utilitzar aquesta igualtat per justificar el seu propi fracàs enviant missatges estimulants dient: “Guanyant dos partits seguits ens posem a dalt” o “aquest proper partit és una final” mentre sobrevius al fet que el petit detall, l'àrbitre, la falta d'encert o el porter contrari et faci enrojolar, encara que facis esforços perquè no es noti.

Compte enrere. Quinze jornades queden per sortir de dubtes si les aspiracions dels equips catalans s'ajusten a les expectatives del mes de juliol. Malauradament, hem de fregar-nos els ulls per veure com ha canviat el conte. Dos dels tres catalans en posicions de descens no conviden a l'optimisme, però tampoc hi ha motius per desconfiar-hi, ja que el Sabadell, per exemple, ja va sortir no fa gaire d'una situació semblant, i amb nota. No veig per què ara hauria de ser diferent. Només cal que s'alineïn els interessos individuals amb els col·lectius. És una qüestió de voluntats, perquè si parlem de joc m'agrada com el desenvolupen darrerament encara que no arribin els resultats. Massa egos per educar potser? D'altra banda, del Girona trobo envejable la seva actitud envers les dificultats malgrat la pressió de viure en descens. Els seus rivals han de suar per assolir tan sols un empat. Montilivi i els enfrontaments directes tenen la paraula. Si l'equip manté el nivell d'intensitat que mostren defensivament i recupera el seu millor rendiment homes determinants com ara Jandro, Felipe i Tato, crec que fins i tot els sobraran jornades per assolir la permanència. Em consta, a més, que tenen un excel·lent tècnic. Pel que fa al Barça B, és un equip que despista. Capaç del millor i el pitjor. Imprevisible tant en joc com en resultats... Però quan juguen bé, ho fan molt bé. El millor que poden fer és no mirar la classificació, i si no hi ha un excés de confiança es mantindran a la zona tranquil·la.

Grates sorpreses. Cada temporada la categoria ens deixa talents, fites històriques, rècords i moments inoblidables. M'agradaria destacar algunes mostres: el formidable projecte de l'Eibar, un exemple amb el qual ningú comptava al principi. La capacitat de Borja Viguera per ser el pitxitxi i jugar a l'equip cuer. La reacció del Madrid B per tal de treure la raó als que el condemnaven a l'octubre. El detall de Jona (Jaén) amb els nens malalts de càncer. L'obra de Sandoval al capdavant de l'Sporting, que es va partir literalment la cara pel seu equip. I, per acabar, una afició, l'arlequinada, que m'ha demostrat ser incondicional, entregada i passional per estimar i odiar al mateix temps.

Final feliç. Les urgències no són mai una bona companyia i ara comencen les presses. Les ombres de partits prèviament pactats, els comptes dels descensos virtuals, les apostes als rumors i les destitucions d'última hora a la recerca del final feliç. Tot plegat per cremar un altre exercici que sota el paraigua del “projecte esportiu” farà que aquest carnestoltes alguns puguin disfressar-se de superheroi o del dolent de la pel·lícula. Bona sort!!!