Només era el partit inaugural. El primer dels set que compten jugar els brasilers per guanyar el mundial per sisena vegada. El mundial més especial per a ells. Estan obligats a guanyar-lo perquè el juguen a casa. Tot el que no sigui aixecar la copa del món el 13 de juliol a Maracanã ho consideraran un fracàs. I en el primer partit van aparèixer els fantasmes d'aquell altre mundial que van perdre com a locals l'any 1950, també a Maracanã, contra l'Uruguai en la final. Només començar el partit, es va marcar un gol a la seva porteria el madridista Marcelo, i els brasilers van començar a tremolar. Els carrers estaven buits. Molta gent a casa o als bars al voltant del televisor. Hi ha qui no vol el mundial, però la majoria va ser començar a rodar la pilota i centrar-se en el futbol. Els brasilers temien una derrota de la canarinha en el primer partit. Pregaven. Miraven al cel. Fins que va aparèixer el primer dels seus salvadors: Neymar. “Gràcies a Déu”, cridaven després que empatés el blaugrana. És el gran ídol de l'afició local. Esperen que els porti fins a la sisena estrella. I quan saps que ets de Barcelona, et somriuen. Però els brasilers no en feien prou amb l'empat, ni amb l'actuació de Neymar, per derrotar Croàcia. Llavors els va arribar l'ajuda d'un japonès, l'àrbitre del partit, que es va inventar un penal sobre Fred. Quan Neymar va fer el segon, els brasilers van cridar, van respirar i van començar a veure com desapareixia el fantasma de l'any 50. Però van ser sincers. Al Brasil, com en el Barça, no n'hi ha prou amb guanyar. Tot i que la canarinha fa temps que no és la del jogo bonito, vol guanyar jugant bé. I va marxar cap a casa sabent que no ho havien fet bé i reconeixent que no era penal. Algun deia que així no s'havia de guanyar, tot i que la majoria donaven per bona l'ajuda del japonès. El record del 50 encara és molt present.