Mai havia estat en una ciutat tan gran com São Paulo. Des de l'aire la vista no arriba a abastar-ne la magnitud real, els edificis es perden en l'horitzó. És la ciutat més gran de l'Amèrica del Sud i la meva porta d'entrada al Brasil ara fa una setmana. És la meva primera estada en un país que m'havien dit que estava en peu de guerra contra la copa del món i que registrava 50.000 homicidis cada any. Li vaig llegir a Paulo Lins, emblemàtic escriptor del llibre Cidade des Deus –favela on es va criar a Rio–, que els rics només surten a la llum amb cotxes blindats i que la classe mitjana trepitja el carrer amb els pitjors presagis. Res encoratjador, però des que vaig arribar tot sembla submergit en una bombolla de seguretat.

No sé en quin grau els visitants de la copa del món estan vivint el Brasil real. Dels brasilers, força càlids i agradables, per cert, n'hi ha que diuen que la situació als carrers no és gaire diferent del que un es pot trobar un dia qualsevol, i d'altres que tenen la impressió que han blindat els turistes. Em toca canviar d'aeroport, de Guralhos, l'internacional, a Cogonhas, el dels vols interns. Són 40 quilòmetres, està jugant la verdeamarelha i la ciutat és un desert, però a cada pas hi ha una patrulla a la cuneta que custodia cada tram de carretera. A Rio de Janeiro la situació no canvia. En total són quasi 60.000 agents en tot el país. Caminar per barris benestants, de la Zona Sul com aquí s'anomena –Botafogo, Ipanema i Copacabana– és una garantia que contrasta amb alguns elements del paisatge. L'entrada a cada bloc d'apartaments està custodiada per una gàbia de seguretat i per guàrdies que la custodien 24 hores al dia. És inevitable sentir-se mínimament vigilant al segon país del món amb més càmeres de seguretat, només superat per Israel. De moment, però, només graven tranquil·litat i, en dies com ahir, la festivitat d'un poble entregat a la seva selecció.