Eduard Albacar Gallego (Sant Jaume d'Enveja, 1979) és un lateral esquerre de llarg recorregut i molt bon tracte amb la pilota, d'aquells que tant costa trobar en el futbol modern. Amb 33 anys, quan havia perdut l'espurna però havia guanyat aplom i veterania, va pujar a primera divisió la temporada 2012/13 amb l'Elx, on el jugador del Montsià va ser una peça clau com a executor de les accions a pilota parada (va marcar vuit gols, el seu millor registre) i d'estratègia, un paper que ja havia desenvolupat de manera brillant en la majoria d'equips pels quals ha passat (Tortosa, Espanyol B, Novelda, Alacant, Hèrcules, Alavés i Rayo Vallecano). La temporada passada, la de la permanència, va marcar tres gols de penal i aquest diumenge, a Vallecas, a dos mesos de complir 35 anys, es va estrenar com a golejador de falta directa a primera amb un llançament sublim marca de la casa: amb cama esquerra, superant la tanca per dalt i ajustant la pilota al pal més allunyat del porter. Va ser el gol que obriria el primer triomf de l'Elx en la lliga (2-3).

Però no és el primer cop que marca gols antològics, per estètica i per transcendència, amb el mateix modus operandi. Especialment amb la samarreta del conjunt del Baix Vinalopó, amb el qual ha marcat en tres anys i escaig més gols (22) que amb tota la resta d'equips en què ha militat. El 2012 va marcar dos gols de falta en cinc minuts al Valladolid en el play-off d'ascens que classificaven l'Elx per a la final, que va perdre contra el Granada. Un altre moment estel·lar, amb el mateix dibuix descrit per la trajectòria de la pilota, va ser al camp del Castella, la temporada següent, amb un golàs que consolidava l'Elx com a campió d'hivern a segona. Anteriorment, tot just quan jugava amb el Rayo a segona, va signar una classificació per als vuitens de la copa del Rei amb un gran gol de falta a San Mamés. “Es cuidava molt, transmetia motivació i feia vestidor”, recorda de l'actual capità de l'Elx Xavi Cid, el tècnic roquetenc que el va fitxar per al Tortosa, on va començar la seva progressió, l'any 2000, a tercera divisió. “Tenia bon desplaçament, era ràpid i versàtil, s'incorporava a l'atac contínuament i sobretot tenia molt bon punch”, recorda Cid, que afegeix: “Va anar a un bon lloc, al filial de l'Espanyol, on van acabar de polir-lo.” L'etapa al filial blanc-i-blau el va fixar com a lateral, matisant la seva projecció ofensiva, però el seu fort sempre ha estat el colpeig de la pilota. Això i la reivindicació dels orígens, que l'han fet creure en el treball i l'esforç fins al punt d'assajar molts llançaments de falta. “Hi ha gent que juga a primera i no ha jugat mai ni a segona B; jo he anat pujant des de segona regional [amb el Sant Jaume quan encara era juvenil] i aleshores ho valores tot més”, reflexionava el jugador en una entrevista al setmanari L'Ebre.