Els dos extrems
El Girona, en zona d'ascens directe, i el Llagostera, en llocs de descens, han arribat al primer terç de lliga amb sensacions molt diferents
Separats per 16 punts a la taula, l'equip de Machín és el màxim realitzador (24 gols) i el de Carrillo, el que té menys pólvora (7)
Castillejo va durar 9 partits a la banqueta
Dit a raig, a Girona poden estar ben contents de la marxa enrere d'Oriol Alsina, que va renunciar a un contracte de tres temporades a Montilivi per poder gaudir en primera persona de la gesta de situar el seu Llagostera en la Lliga de Futbol Professional. El terrabastall semblava perjudicar d'entrada més el Girona, que es va quedar sense el paquet de jugadors que havien de fer el transvasament cap a Montilivi (es parlava de Vallho, Eloi Gila, Jordi López i fins i tot Masó) ni una sèrie de fitxatges (Sergio León i Jesus Imaz) que Alsina se'ls va fer seus.
A la pràctica, les evidències constaten que el Girona va tenir cintura i encert a l'hora de reorganitzar-se. Començant per Quique Cárcel, el substitut d'Alsina, que s'ha estrenat com a director esportiu a segona A amb la mateixa fiabilitat que ho va fer a segona B a l'Hospitalet durant cinc anys. Cárcel va guarnir una plantilla amb pocs diners –també ha tingut poc marge econòmic Oriol Alsina a Llagostera– i ha convertit el Girona en la revelació del primer terç de campionat. Molta menys sort, de moment, ha tingut el club llagosterenc, que està pagant la duresa d'una categoria nova per a ells així com altres aspectes (haver de jugar al camp del Palamós n'és un) que li compliquen l'aclimatació en el món professional.
Completat el 33% del curs, el Girona (segon classificat) i el Llagostera (penúltim) són el dia i la nit. Els gironins han sumat més del doble de punts (29 contra 13) que els llagosterencs, que van ser els primers de tota la segona divisió A a destituir l'entrenador. Probablement sigui més lògic el paper del Llagostera –els patiments els tenia garantits d'entrada– que no pas l'extraordinària temporada del Girona, molt per sobre de qualsevol expectativa.
Llançats
Com si encara mantinguessin la inèrcia del curs anterior –el Girona es va salvar pels pèls gràcies a un esprint final impressionant–, l'arrencada dels de Machín ha estat estratosfèrica. Es la segona millor en set anys en la categoria de plata (el curs de Rubi tenien 30 punts després de 14 partits) i pràcticament estan al podi de totes les estadístiques positives.
Pocs rivals han tocat la tecla per desactivar el 5-3-2 que proposa Machín des del curs passat i que fa que el Girona sigui un equip que domini les dues àrees. Defensivament, els gironins encaixen poc (12 gols) i concedeix escasses ocasions. Ofensivament, no només són els més prolífics (24 dianes), sinó que és l'únic equip que ha marcat en cadascun dels catorze partits de lliga. Una solidesa i una eficàcia que s'amaneix amb una autoestima creixent i una fe cada vegada més notable.
El discurs de la permanència possiblement ja no serveix, tot i que no hi ha cap jugador que canviï el discurs del partit a partit. I tot i que Machín té una alineació molt definida (onze jugadors han superat els 800 minuts), el fons d'armari és notable: jugadors que no han arribat als 300 minuts, com Jandro, David Garcia, Cristian Gómez, Juanlu, Pablo Íñiguez, Aday, Christian Alfonso i Bordas, entre d'altres, tenen futbol perquè l'equip no abaixi el nivell quan se'ls reclami.
Malgrat estar molt limitat per la lliga (la tercera plantilla més barata), el Girona s'està barrejant amb la crème de la crème. Només ha perdut contra tres dels gegants –el Betis, el Valladolid i el Las Palmas–, però oferint molt bones sensacions. En canvi, ha estat solvent en la majoria de partits, de vegades amb la sort d'aliada (cinc gols en el temps afegit).
Dura aclimatació
Des de cotes inimaginables per a qualsevol club d'un poble de 8.000 habitants, el Llagostera està patint en primera persona la igualtat i la duresa d'una 2a A farcida de clubs històrics del futbol estatal. El club presidit per Isabel Tarragó ha passat massa alts i baixos i la falta de gol –en suma tan sols 7 en 14 jornades– ha sigut una llosa molt gran per a equip blaugrana. Entre mig, l'euip de la Costa Brava ha alternat actuacions prou convincents com les victòries contra el Leganés, el Tenerife i al camp del Barça B amb d'altres que deixaven certa preocupació, per exemple els dos primers desplaçaments als estadis de Las Palmas i el Recreativo. Les males sensacions de l'equip després de no sumar cap punt en els dos partits seguits que van jugar a casa contra el Sabadell i el Mallorca van provocar la destitució de Santi Castillejo.
La vella escola
Convertits en el primer equip d'aquest curs que feia fora l'entrenador, el Llagostera va tornar a confiar en les persones que l'han portat a l'èxit. Amb un cos tècnic coordinat per Oriol Alsina –enguany ja pot aparèixer com a segon entrenador en l'acta–, Lluís Carrillo es tornava a convertir en la cara visible de la banqueta llagosterenca.
Després de tocar fons, l'equip ha fet un pas endavant en les darreres dues jornades i la victòria a casa contra el Tenerife (2-0) i l'empat i la bona feina defensiva a El Molinón han reviscolat l'optimisme al club més atípic i petit de la 2a A de les últimes dècades. Una altra de les lloses que ha hagut de suportar el Llagostera són les lesions, que han fet que en cap jornada tota la plantilla estigués a disposició del tècnic. Les baixes d'homes cridats a ser importants com Alberto Perea i Juanjo Expósito han mullat la pólvora d'un equip que ha de créixer.