Catalunya té futbol
Tortosa (José Luis Margalef)
El Romário ebrenc
Margalef, el jugador que més cops ha vestit la samarreta del Tortosa i segon màxim golejador històric del club, va eclipsar el sud de Catalunya amb el seu futbol als anys vuitanta i noranta
El punta, al qual comparaven amb l'astre del Barça, no es va moure mai de les Terres de l'Ebre ni va arribar a jugar per sobre de la tercera divisió
em van faltar les dues coses”, admet Margalef
Memòria i futbol són dos conceptes que mantenen una relació complicada, per no dir antagònica. En aquest esport, la retina és molt selectiva i els records, limitats i volàtils. Només aquells que han estat capaços de transmetre alguna cosa diferent sobre la gespa aconsegueixen fer-se un racó en el territori dels mites. Són jugadors que formen part de la memòria col·lectiva de la gent, ja sigui a escala universal, territorial o local. Al sud de Catalunya hi ha un cas que exemplifica com pocs el significat d'icona:
José Luis Margalef, un punta capaç de fer màgia que, tot i la seva qualitat inqüestionable, mai no va jugar lluny de les Terres de l'Ebre ni va arribar a militar per sobre de la tercera divisió. És, això sí, el futbolista que més cops ha vestit la samarreta del Tortosa i el segon màxim golejador històric –primer en lliga– del club, darrere d'una altra llegenda, Josep Otero, del qual va ser pupil.
“Margalef tenia un potencial brutal per definir, és d'aquells jugadors que veu la porteria un metre més ampla i mig metre més alta que la resta. A més, feia coses que només eren a l'abast de futbolistes d'un altre nivell, i tenia qualitat per jugar sobradament en el futbol professional.” Qui el defineix és el tècnic que més l'ha marcat, Jordi Fabregat, que va dirigir-lo en aquell play-off d'ascens a segona B que el Tortosa va jugar –sense fortuna– el 1998, amb el punta de Benifallet, pitxitxi de tercera divisió, com a referent. Aleshores Margalef ja feia més d'una dècada que destacava per la seva capacitat de resoldre partits. Amb només disset anys, el 1986, el davanter va marcar 25 gols en una categoria tan exigent com la regional preferent dels vuitanta. “Em vaig quedar a un gol de Joan Barbarà, del Sants, que més endavant jugaria a primera amb el Salamanca [també ho va fer amb el Sabadell]”, recorda el benifalletenc, que quatre anys abans va estar dues setmanes a la Masia sense que s'hi quedés –“em van dir que marxés sense donar-me explicacions”– i va declinar incorporar-se a l'Espanyol, ja que no veia clar viure en un hotel, lluny de casa, tan jove. Aquestes experiències marcarien la seva trajectòria, ja que després ja no es va moure de les Terres de l'Ebre ni va passar de la tercera divisió. Margalef encara es pregunta ara què li va faltar per fer el salt al futbol d'elit, tot i que ell mateix deixa entreveure la resposta. “Tothom em diu que hauria pogut jugar més amunt, però jo realment no em vaig esforçar per arribar. Els qui ho fan treballen de valent, i jo això no ho he fet mai. Jo era de «ja he fet un golet; la setmana que ve més»”, recorda l'exfutbolista, que afegeix, en to d'humor: “Em deien el Romário ebrenc per com jugava sobre la gespa i també per altres coses...” Margalef, això sí, deixa clara una cosa: “Potser era un jugador que no pencava gaire, però si em fitxaven per fer gols els marcava, això era seriós per mi.”
Un mag per als de casa
A l'hora d'explicar per què no va fer el salt al futbol professional, Margalef remarca també “que s'ha de tenir un punt de sort” i la seva personalitat introvertida: “Era molt tímid, i molts cops, si venien a buscar-me de fora, preferia anar a cop segur i quedar-me aquí.” En aquest aspecte, Jordi Fabregat creu que el seu entorn va tenir un dilema que el va acabar lligant. “Les persones del seu voltant realment volien que jugués en una categoria superior, però alhora no el volien perdre. I les Terres de l'Ebre tampoc no volien perdre'l, així que molts cops el convencien que fer el salt era complicat”, explica l'ara tècnic del Jumilla, que defineix l'actitud de Margalef: “Quan va començar a destacar, a ell li feia més il·lusió jugar en equips en què sobresortia que anar a competir en conjunts de nivell en què l'exigència era més alta. Jugava més motivat a casa i se sentia més realitzat així.”
Tot plegat, doncs, explica per què en la seva trajectòria hi figuren exclusivament noms de clubs vinculats a les Terres de l'Ebre. Va jugar, per ordre cronològic, al Tortosa –en quatre etapes–, l'Ulldecona, el Vinaròs, el Benicarló, l'Ascó, la Rapitenca i, finalment, a l'equip de casa, el Benifallet, de segona regional: “Hauria pogut anar a altres llocs on m'oferien bones condicions econòmiques, però llavors jo tenia ganes de xalar, amb tots els amics del poble.” La seva carrera, amb tot, va acabar la temporada 2007/08, amb 39 anys, després de tres cursos en què va ser entrenador i jugador alhora. Més endavant tornaria a dirigir el Benifallet, però la tasca de tècnic no l'acaba d'atraure. Ara el diverteix més el pàdel i els partits amb els veterans del Tortosa, el club de la seva vida, allà on Margalef és i serà sempre una institució.