LA CONTRACRÒNICA
L'infern o el paradís?
Entre el que es devia témer i el que s'havia anat parlant els dies previs, el Lugo es va preparar per viure un ambient advers molt carregat a Montilivi. No en va tenir prou fent nit al Prat de Llobregat en comptes de Girona, sinó que també va demanar a la policia que l'escortés en el trajecte des de la sortida de l'autopista fins a l'estadi. Un cop pagat el peatge, es devien endur la primera sorpresa, perquè no hi havia cap caravana de cotxes organitzats per anar a increpar-los. Si tantes molèsties s'havien pres, és perquè com a mínim l'arribada a l'estadi sí que seria més calenta, amb més gent esperant-los. Ni rastre. L'únic infern que els podia quedar era ja al terreny de joc.
Els primers xiulets es van percebre quan els jugadors visitants van sortir a fer l'escalfament, però hi havia quatre gats a la graderia. Es van intensificar un xic més quan el Lugo se'n va anar cap als vestidors, a posar-se la samarreta i escoltar les últimes ordres de Milla. I la xiulada ja va ser prou sonora quan l'encarregat de megafonia va anunciar l'onze inicial, amb Caballero, el botxí de l'ascens directe, com a últim home. Amb la sortida al camp dels jugadors, hi va haver confusió. Alguns xiulets, però també aplaudiments, perquè s'hauria fet estrany rebre el Girona sense cap gest d'ànim. Qui va inventar que els vint-i-dos jugadors havien de sortir junts, amb el trio arbitral obrint la desfilada, ja devia pensar en alguna circumstància com aquesta.
Que el Lugo fes el servei inicial, i que Caballero fos el primer de tocar la pilota, va anar bé per concentrar els crits just abans que l'àrbitre assenyalés el començament del partit. La cridòria, però, es va anar apaivagant. Deu fer mandra, sobretot quan la voluntat i necessitat és veure per fi una victòria local, haver d'estar pendent de si el rival que toca la pilota havia estat testimoni del pitjor drama a Montilivi. Es van sentir alguns “pesseteros” –magnífica i inactualitzable desconsideració–, “pallasso”, “burro” i “tonto”. I poca cosa més a la graderia, on, com comença a ser costum, tampoc es va arribar a la mitja entrada. Al terreny de joc, ni una picabaralla amb reminiscències picants.
Les escridassades de la segona part van tenir més a veure amb el desenvolupament del partit en joc que amb el record. La pèrdua de temps de José Juan, la marxa enrere de Milla a l'hora de fer un canvi i els dos minuts de temps afegit que el quart àrbitre va ensenyar. Circumstàncies del joc que s'haurien pogut viure amb qualsevol altre rival. El Lugo va patir, molt, però no pas per l'ambient sinó pel setge estèril del Girona en la segona meitat. Els va valer la pena, als gallecs, perquè amb tota la fortuna del món es van endur el primer triomf en set partits contra els gironins. I, res a veure amb fa cinc mesos, van pujar a l'autocar sense haver-se de sentir ni xiulets ni crits. Probablement tindran algun entrebanc més en un altre estadi on no hagin estat protagonistes, directes o indirectes, de cap episodi polèmic. L'autocar del Lugo se'n va tornar cap a l'autopista, cap a Barcelona, enmig del silenci més absolut. Com si no hagués passat mai res.