El club dels extrems
Després de l'empat ‘in extremis' a Mallorca el Girona arriba a l'aturada de lliga amb 19 punts, el tercer pitjor registre des de l'ascens a 2a A
Sense marge respecte del descens, podria haver-hi reforços
Ja no són ni dues ni cinc ni deu jornades. L'habitual aturada de la segona A per Nadal i el canvi d'any comença a ser un termòmetre força fiable sobre com estan les coses i cap a on poden derivar. La primera conclusió és que el Girona té un problema i, si no el resol durant el 2016, tocarà patir com ha passat sense excepció en les temporades parells de l'equip (la segona, la quarta, la sisena i ara la vuitena) a la divisió de plata.
L'inesperat gol en el darrer minut de Kiko Olivas a Mallorca quan el Girona ni tan sols havia fet intervenir el porter local en tot el partit va evitar que el Girona caigués per primera vegada aquesta temporada en zona de descens. Anímicament, l'1-1 va ser un regal, però la situació de l'equip a la taula és inquietant perquè no té ni un sol punt de marge sobre la zona que condueix a segona divisió B i perquè les sensacions que ha transmès l'equip, especialment en els tres darrers partits (1 punt de 9) no són gaire edificants.
En els vuit cursos que fa que el Girona és a la Lliga de Futbol Professional, ha passat dues vegades el parèntesi nadalenc en zona de descens. Va ser en la temporada 2011/12 (tot i que va tancar l'any guanyant el Nàstic, va iniciar el 2012 a dos punts de la zona de salvació) i en la 2013/14. En tots dos casos, el Girona va acabar suant sang per evitar el descens. També les va passar magres la campanya 2008/09 (la del dramàtic penal de Kiko Ratón en el temps afegit de l'últim partit), tot i que la seva situació per Nadal era un pèl millor que l'actual: un punt per sobre del dinovè classificat.
L'únic curs en què, tot i no estar ben classificat quan va arribar el parèntesi, no va patir va ser el 2010/11, però va ser gràcies a un magnífic inici d'any, amb deu partits seguits sense perdre (sis victòries i quatre empats) que el van catapultar a la zona còmoda, d'on ja no es va moure i fins i tot va arribar a alimentar esperances –poques– d'acabar entre els sis primers.
La sagnia de Montilivi
Amb 20 punts perduts a l'estadi (només n'ha sumat 7 dels 27 possibles) no hi ha cap dubte que és l'avaria més greu que té l'equip, que altres anys havia fet precisament del seu camp un fortí on dissimulava les carències que tenia a camp contrari. Des de fa dos cursos, les prestacions com a visitant de l'equip han millorat una barbaritat, però l'estancament a casa és preocupant. Només l'Osca, un altre que no troba la fórmula davant la seva afició, ha sumat tan pocs punts a El Alcoraz. Encara que guanyin els 12 partits que queden a casa, els gironins ja no poden arribar de cap manera als 48 de la temporada 2012/13 amb Rubi a la banqueta. Com a molt, en poden sumar 43 (la temporada passada van ser 40).
Lesions, dibuix i reforços
Només fa una setmana, Machín tenia els 25 jugadors disponibles d'una plantilla construïda a partir del 3-5-2 i amb totes les posicions doblades. De sobte, tot ha grinyolat. Els resultats, allò que més. Però en qüestió de pocs dies l'equip ha perdut per lesió jugadors com Richy (es va operar i no tornarà, com a molt aviat, fins al febrer), Javi Álamo, Pere Pons, Aday i Sobrino. Tot i que aquests haurien estar a punt, o gairebé, per començar el 2016, ha aparegut un problema col·lateral de possible desequilibri en la plantilla. Perquè si el 3-5-2 ja no és intocable i cada cop més s'utilitza la defensa de quatre, sembla clar que sobren centrals, falten laterals i possiblement mitjapuntes.
De mercats d'hivern, n'hi ha hagut de tots colors. El curs passat no es va ni moure fitxa, però fa cinc anys hi va haver fins a set incorporacions. Enguany, tot indica que hi haurà algun moviment. I amb les 25 fitxes ocupades, si hi ha entrades hi haurà d'haver sortides.