Molt merescuda i molt curta
El Girona estrena el 2016 amb una victòria imprescindible i inapel·lable a Montilivi, i evita caure en zona de descens
El davanter va resoldre amb un cop de cap un duel que els de Machín, per joc i per ocasions, haurien d'haver liquidat sense els patiments ni l'angoixa final
El Girona va celebrar tot just ahir la segona victòria del curs com a local –en deu partits– que li permès creuar per fi la frontera dels vint punts. Va ser un triomf inapel·lable i merescudíssim, però això no treu que en el minut 94 i amb la pilota dins de l'àrea de Becerra, ningú no les tingués totes a l'estadi, on les garrotades i els desenllaços cruels han aparegut tan sovint que gairebé han esdevingut un costum. En altres circumstàncies, la suma dels mèrits del Girona i dels demèrits del Valladolid hauria conduït probablement a una golejada, però quan la dinàmica no és positiva, per estacar els tres punts s'ha de suar sang i rosegar sorra. Els de Machín van acabar traient tot el suc del gol de Jairo en l'inici de la segona meitat. Haurien pogut estalviar els patiments finals si haguessin estat més efectius a l'àrea aliena, però n'hi va haver prou mostrant-se efectius a la pròpia, que també tocava.
Control i domini total
Dels tres canvis que va fer Machín respecte al partit a Mallorca, només el de Mas per Lejeune va ser obligat. Les altres dues novetats van ser la reaparició de Pere Pons al mig centre i la presència de Coris al carril dret. Tots tres van vorejar un nivell notable, però Mas va estar especialment ferm i contundent a l'eix, guanyant totes les lluites amb els rivals, i Coris va ser el jugador més incisiu de l'equip amb contínues cavalcades per la banda que van desarticular el Valladolid. Amb el 3-5-2 de sortida, el tècnic del Girona va confiar l'atac als dos puntes de referència que li quedaven, Mata i Jairo, atès que el que està passant amb Rubén Sobrino comença a tenir pinta d'expedient X. Els locals, molt més intensos que el seu rival i amb la concentració que la delicada situació a la taula requeria, es van cruspir el rival a la gespa, però no el van saber rematar a l'àrea. El 0-0 en el descans també era difícil d'explicar, perquè els locals van fer tot el que havien de fer per marcar com a mínim un gol, però la pilota es va negar a entrar en la porteria de Kepa com s'ha negat a entrar en la porteria rival en molts altres partits a casa d'aquesta temporada. Que Mata rematés al travesser en el minut 1 i al pal en el 16 era com viure un déjà-vu: generar i fallar. Ja només hauria faltat que el Valladolid hagués arribat al descans amb el resultat a favor, cosa que era matemàticament impossible perquè ni tan sols va trepitjar l'àrea local. Malgrat que els visitants van equilibrar el joc al mig del camp, la percepció que el Girona tenia el control de la situació i les regnes del partit era evident.
Jairo obre la llauna
No li va caldre a Machín fer cap retoc en el descans. El camí semblava el correcte, però també ho semblava en altres partits que van acabar de molt mala manera. Per sort, el Girona es va trobar amb un gol només començar la segona part que li va donar molt aire. La centrada cargolada d'Eloi va ser tan precisa que Jairo només va haver de posar el cap per situar l'1-0. El resultat no era cap garantia, però sí un pas important.
S'esperava i es temia la reacció del Valladolid, un equip que s'havia enlairat i que encadenava tres victòries. Tot i que van fer un petit pas endavant, la desconcentració dels castellans va continuar sent notable. El Girona se'l va continuar cruspint pels dos carrils –Clerc va arribar molt i va centrar molt bé i Coris va continuar amb un recital de conduccions per la dreta fins que va acabar la gasolina– i també va incidir pel centre, on Eloi no es va cansar de demanar la pilota i enllaçar amb els dos puntes. Jairo va sucar i Mata va recuperar una de les seves millors versions, tot i que li va faltar el gol. I quan el va trobar, l'àrbitre li va anul·lar per un fora de joc que existia (86'), però que va neguitejar Montilivi, que ja havia reclamat un penal sobre Coris (58') i que veia que el gol de la tranquil·litat no arribava.
Machín va intentar dosificar l'equip amb els canvis de Coris i Eloi, i va mirar d'esgarrapar uns segons amb el de Jairo. Després que el Girona hagués perdonat diverses vegades el 2-0, el rellotge es va convertir en una mena de compte enrere per als locals. El Valladolid ni tan sols es creia que en el minut 85 continuava a dins el partit, però el cert és que els visitants van tenir la possibilitat de clavar una estocada al rival com el Girona ho havia fet en el darrer partit a Mallorca. Per sort, els locals van saber mantenir el resultat.
VALLADOLID: Kepa; Chica, Marcelo Silva (Samuel 46'), Juanpe, Hermoso; Álvaro Rubio, André Leao (Timor 59'); Juan Villar, Óscar, Alfaro (Guzmán 67'); i Diego Rubio.
GIRONA: Becerra; Kiko Olivas, Alcalá, Carles Mas; Coris (Aday 65'), Pere Pons, Granell, Clerc, Eloi (Rubén Alcaraz 73'); Jairo (Felipe 89') i Mata.