Continua sortint creu
Domini absolutament estèril del Girona, que cau fulminat a Santo Domingo per un gol amb la mà de Chema Rodríguez en una de les escasses arribades de l'Alcorcón davant Becerra
Els de Machín es van quedar a les fosques en la zona de definició
Enfangat en la zona més pantanosa, el Girona comença a tenir clar que el destí d'aquesta temporada serà patir. I déu vulgui que, si el final de la lliga ha de ser a cara o creu (com ha acabat sent cada curs parell, com el d'enguany), surti cara, perquè la creu comença a estar gastada. El partit d'ahir a Santo Domingo és dels que l'exercici anterior, quan el vent bufava a favor dels gironins, es guanyaven amb un rebot en el temps afegit i dels que actualment es perden per culpa d'un gol il·legal però que acaba pujant al marcador perquè els que l'han d'anul·lar no veuen la infracció. L'1-0 final va ser molt premi per a un Alcorcón al qual totes li ponen i un càstig excessiu per als de Pablo Machín, que semblen viure cada dos per tres el dia de la marmota. A les àrees, especialment a la rival, els blanc-i-vermells no fan mal. I una cosa és matemàtica: sense gol no hi ha victòries. Ahir, ni tan sols un empat, que hauria reflectit molt millor el que es va veure sobre la gespa.
Les dinàmiques
L'1-0 del descans seria difícil d'explicar si no fos per les inèrcies en què estan immersos els dos equips. Fent molt i molt poca cosa, els locals van treure petroli d'uns 45 minuts de control gairebé absolut dels gironins. El gol de Chema Rodríguez va ser amb la mà, però els que ho havien de veure estaven tapats, qui sap si per algun jugador del Girona, per fer-ho una mica més inversemblant. A l'altra àrea, potser haurien vist les mans. O potser no. El que queda clar és que a Santo Domingo gairebé tothom hauria signat arribar amb 0-0 al descans i es van trobar amb un 1-0.
El Girona va dur la veu cantant en els primers 45 minuts i va mantenir lluny de l'àrea de Becerra els locals, que al seu camp acostumen a dominar els partits i a generar força ocasions. Ahir, els grocs van córrer més que mai darrere la pilota perquè el Girona se la va fer seva –en una zona on no feia mal, això sí– i va exercir un control notable en la zona ampla. A dins l'àrea ja va ser una altra cosa, perquè els blanc-i-vermells han de suar sang per fer un gol. Mata el necessita com el pa que menja perquè la sensació és que cada vegada veu la porteria més petita. També va faltar profunditat per les bandes i passades interiors més precises. Machín havia renovat la confiança en l'onze que va derrotar el Valladolid (només el canvi obligat de Rubén Alcaraz per Eloi), on es va mantenir Mas en detriment de Florian Lejeune. Defensivament, el Girona va mantenir a ratlla els locals, menys en l'acció del gol, l'única jugada en què l'Alcorcón va ser capaç de fer dues i fins i tot tres onades d'atac amb la defensa gironina massa endarrerida.
No n'hi ha prou
Sense transmetre males sensacions, era evident que amb el resultat en contra el Girona necessitava fer un pas endavant. Machín va deixar que ho intentessin els onze mateixos que havien acabat la primera part, però l'equip va continuar sense fer cap por al rival. Mantenia les regnes, però també perquè a l'Alcorcón ja li anava bé esperar-lo a darrere si ningú no trobava la clau de l'àrea de Dmitrovic. De fet, els blanc-i-vermells van posar en ben pocs problemes el porter local. I tampoc van explotar l'estratègia, cosa que després de vint jornades s'han de començar a fer mirar perquè no és normal que l'equip només hagi fet un gol en accions d'aquesta mena en tota la lliga.
L'entrada de Borja i Javi Álamo va ser l'intent definitiu de capgirar el partit. Pocs minuts després s'hi va afegir Aday. Tres jugadors frescos per revolucionar el joc d'atac i convertir el partit en una espècie de ruleta. El Girona es va quedar amb els tres centrals a darrere i tota la resta de jugadors van mirar cap endavant. Aday i Clerc ja no baixaven. Alcaraz i Granell tenien la missió de fer arribar les pilotes als carrils o a Borja García perquè aquest les filtrés a Jairo o a Álamo, que va acabar en punta. Set jugadors de marcada vocació ofensiva, però que no van destarotar l'organitzat entremat defensiu dels madrilenys, intensos en la destrucció i sense fissures al darrere. Les poques vegades que el Girona va aconseguir trobar situacions de rematada, la punteria va fallar. I, a diferència del que sol passar a Montilivi, l'Alcorcón es va sentir més fort i més infranquejable cada minut que passava. De fet, en el tram final de partit, temps afegit inclòs, el Girona no va inquietar la porteria local, un aspecte molt preocupant.
GIRONA: Isaac Becerra; Kiko Olivas, Alcalá, Mas; Coris (Aday, 74'), Rubén Alcaraz, Pere Pons (Javi Álamo, 68'), Granell, Clerc; Jairo i Mata (Borja García, 68').
ALCORCÓN: Dmitrovic; Nelson, Djené, Chema Rodríguez, Bellvís; Fausto Tienza, Álvaro Rey (Razvan, 73'), Campaña; Óscar Plano, David Rodríguez (Mayor, 91') i Collantes (Natxo Insa, 64').