I tant. M'he fet gran. El Tenerife amb mi s'ha portat molt bé. És un gran club i em van tractar molt bé, i hi he deixat molts amics. Aniré a veure'ls, i tant que sí. I em fa patxoca veure el partit. Amb el moment que estan tots dos, i amb aquesta inèrcia que porten, promet que serà un bon partit.

Perquè m'ho passo millor anant a veure el Peralada, per exemple. Prefereixo veure algun partit per la televisió.

No tant. Sí que veig alguns partits, però veig més segona B. De primera, molt poca.

Perquè és un mercat que avui dia és molt bo tal com està el futbol professional, en què ha baixat força el nivell qualitatiu. Hi ha molts jugadors de segona B que estan pujant a segona A, cosa que fa uns anys era impensable. I hi ha nois joves a segona B amb una projecció interessant.

Abans era impensable. El golejador de segona B estava a segona B, i el de segona A, a segona A. Ara, un jugador de segona B fa 14 o 15 gols i la temporada següent juga a segona A. Què vol dir? Que el nivell i la qualitat han baixat. Els bons davanters de segona se'n van a primera, o marxen. Això t'ho diu tot. És més fàcil ara jugar a segona A que abans. Per una simple qüestió monetària. I perquè també crec, i és una opinió personal, que la qualitat ha baixat.

El bon professional t'aguanta fins als 34 o 35 anys. Però és evident que no pots tenir un equip ple de jugadors d'aquest perfil. El mercat et marca quin perfil vols. I això per mi té una virtut. On abans no es mirava, on hi havia jugadors que també podien ser productius a segona A, ara sí que es mira. I un bon exemple el tenim en Àlex Granell. Un cas que m'és molt recent i que l'he tingut, al Cadis.

No només ha demostrat que és un jugador vàlid a segona A, sinó que per mi és un dels millors migcampistes de la categoria.

Només es recuperarà el dia que els clubs tornin a tenir suficient capital per gastar. Que és el que passava abans. I espero que no passi fent les bestieses d'abans. Però al final el professional juga per guanyar diners, i juga allà on li paguin més, encara que estigui de mal dir.

Quan hi vaig arribar, era un club molt convuls. Era una guerra civil, amb molt mal ambient. Va ser remar i remar i gastar molta energia. La temporada anterior, en els últims partits es va desinflar molt. I també vam arrencar molt malament, cosa que ho va complicar tot. Quan semblava que començàvem a reaccionar, teníem bon joc però no milloràvem els resultats. Va arribar un moment que vam creure que el millor per a totes dues parts era anar cadascú pel seu costat. Però estaré eternament agraït al Tenerife, perquè és el club més important en el qual he estat mai. I probablement el club que millor m'ha tractat mai com a professional. És un club que protegeix molt l'entrenador, tot i la dificultat externa que tenen.

No. Ja quan en vaig marxar vaig dir que només hi havia quatre o cinc equips millors que el Tete, com li diuen allà. En el mercat d'hivern han fitxat, i molt bé. Han fet el salt de qualitat que a l'estiu no vam poder fer, perquè no vam trobar aquests perfils. I si a això li sumes que hi ha jugadors d'experiència i altres de joves que quan madurin seran molt bons futbolistes, crec que és un equip que té totes les possibilitats de fer el play-off.

El Tenerife és, dels equips dels quals he marxat, el que menys em costa veure. Encara més: vull que els vagi molt bé. Ataquen com abans, això no ho han perdut, i crec que hi tinc alguna cosa a veure. I defensen bastant millor que amb mi, i per això han trobat aquest equilibri que els ha permès reaccionar en la lliga.

Amb els anys m'he anat transformant. És veritat que la treballava poc, la defensa, en el Tenerife. Com a entrenador, crec que t'has d'adaptar al perfil de jugadors que tens. El jugador canari té un caire més ofensiu que defensiu; a mi també m'agrada més això, i sí que és veritat que potser me'n vaig descuidar més del compte. Però no m'amago que últimament treballo menys la defensa, perquè crec que qui ataca mana. I si ets capaç de ser eficaç, que va ser un altre però que vam tenir, manes.

Sí. Manava la defensa, manava el bloc, manava la disciplina. Érem més semblants a Simeone que no pas a Guardiola.

Ja fa anys que vaig canviar. Si d'alguna cosa m'alegro és que, quan vaig tornar de Huelva [en la segona etapa a Montilivi], vam canviar una mica la història del Girona, entre cometes. El Girona era un equip perdedor, sempre lluitant per no baixar, amb molt poc futbol. I vam decidir que no només havíem de canviar aquesta ambició, per aspirar a fites més importants, sinó la manera de fer-ho. Vaig disfrutar molt. L'equip va jugar molt bé, va estar lluitant per entrar al play-off, i vam ser capaços d'anar a Balaídos i guanyar 0-4 amb un recital. Aquell any hi va haver, crec, un punt d'inflexió en el Girona.

El Girona fa temps que s'ha fet gran al camp, i ara sobretot ha madurat en l'organització, com a club. Mai com ara el Girona havia tingut una organització com la que té ara. Això és molt important per a un equip, tant per als jugadors com per a l'entrenador. I no hi ha pressió externa, que ho fa tot més fàcil. A partir d'aquí, m'atreviria a dir que la plantilla del Girona és de les millors de la categoria. Per mi, té una superplantilla, molt bona i versàtil. I ara ja és un club on vol venir qualsevol jugador important. I el fet que, tot i començar malament, des de l'organització tinguin la tranquil·litat de no tocar l'entrenador ni generar un ambient inestable, el més normal és que les coses acabin anant bé. I més si hi ha la tranquil·litat externa que és impossible que hi sigui en altres llocs. Per això no em sorprèn. I amb les experiències anteriors, si ara s'hi posen crec que ja són prou madurs per pujar. Jo crec que no em moriré sense veure el Girona a primera.

No sé si és per atzar, però probablement m'haurà tocat viure els moments més inestables del club. Des de fora no ho semblava, però els problemes i el boicot el tenies a dins. I així és molt difícil. Ha arribat gent que s'ha adonat que treballar en aquest entorn és un luxe, i l'únic que ha fet és posar-hi sentit comú. I suposo que alguna cosa de capital, perquè si no, és impossible.

Sí. El veig amb una inèrcia molt positiva. Amb molt poc treuen els partits, i quan ho fan bé són molt solvents. A Albacete, minut 1, penal i expulsió. En aquests detalls, hi crec molt, perquè t'ajuden quan estàs bé. Si a això li sumem que és un equip molt contundent a les àrees, amb un estil molt definit... el veig un candidat ferm. I no només això. No hi ha el Betis, el Dépor o Las Palmas de cada any. El que més m'agrada i més mereix l'ascens directe és un desconegut quant a història, el Leganés, però des del segon fins al sisè lloc no apostaria per ningú. I pot arribar-hi algú de més avall, al segon lloc. El Girona, i alguns altres.

Si ha après alguna cosa de les experiències anteriors, ha madurat. És un club que fa res estava a tercera. Tot té un procés. I el que li ha passat és com una preparació. Crec que ara mateix el club, l'afició, l'entrenador i els mateixos jugadors, ho afrontarien amb la serenor que exigeixen uns partits d'aquestes característiques. Ara crec que pensarien més en com ho haurien de fer que no en si estaran a primera. A vegades quan un vol arribar a la meta s'oblida de les curses que ha de fer. Crec que ara sí que està preparat per fer les curses d'una en una.

Tampoc en tinc un coneixement gaire gran, però sense ànim de faltar a ningú, crec que el millor que podia passar al Girona és que desapareguessin els antics amos i que entressin propietaris a l'altura de les possibilitats d'aquest club. Que en té moltes. És el club ideal per fotre una bestiesa. He viscut l'experiència de clubs amb molta pressió, i això és insostenible internament. Aquí no et passa. Des de fora, qualsevol persona amb sentit comú, i més ara que el club ja té una trajectòria en el futbol professional, ha de veure que és un diamant en brut. I crec que els que han entrat tenen clar com ho volen fer. Tots els referents que tinc són bons. I el més important és que, una vegada per totes, sigui un club organitzat. Administrativament i pel que fa a l'estructura. El que és un club professional.

Ell ho ha fet millor! No em sorprenen les seves prestacions. Es té la tendència a sobrevalorar i infravalorar. Jo tinc molt respecte pels col·legues. N'hi ha de molt bons i a vegades els resultats dolents no són sinònim d'un mal treball. A en Pablo li ha anat molt bé estar en dos clubs molt semblants. Venir de Sòria, d'un club molt estable, i anar a Girona, en una situació límit, sense res a perdre, i que ho va fer de manera brillant. L'any passat, la seva manera d'entendre el joc encaixa de ple amb uns jugadors. A vegades fas plantilles pensant que t'encaixaran, i no ho fan. Va començar a anar bé, bé, bé, com l'any que vam pujar a segona A, i arriba un moment que t'ho creus. I no només tu sinó també els jugadors, que és el més important. Aquest any, li han donat la tranquil·litat necessària en un moment de crisi, i ha demostrat capacitat per dur el Girona a dalt.

El que fan, ho tenen molt clar i hi creuen molt. En el famós sistema, però, no hi crec gaire. No crec en aquestes combinacions de números sinó en les obligacions dels jugadors i el desenvolupament del joc.

Dels tres, i dit amb tots els respectes, crec que hi ha molta diferència entre Lejeune i els altres. El francès és un pepino de central. Ha explotat tard, i crec que ha madurat. Juga al perfil dolent, però va sobrat. És ràpid, contundent, té joc. És jugador de primera. Els altres són bons jugadors de segona, però ell té un plus. I tots tres junts, és clar, són molt bons.

Disfruto de la família. Ara estic vivint aquell procés de l'entrenador a qui ara li va bé i ara no, que crec que el fa millor i que no l'havia viscut els primers anys, en què tot anava bé. S'hi ha de passar, i m'ho agafo així. Ja fa anys que sóc en el futbol professional i m'adono de moltes coses, que la perifèria està sent més important que el nucli, cosa que fa més difícil treballar i que no m'agrada. A Girona, passa a l'inrevés. T'has d'anar adaptant, i anar preparant-te. Crec que avui dia d'avui sóc millor que abans, molt millor. En caràcter, coneixements, experiència. Haver estat en clubs importants i exigents serveix per aprendre.

He tingut la sort de viure en clubs on la pressió no us podeu imaginar el que és. És de bojos. No és només futbol, no és només entrenar. Hi ha molta gent que vol manar, la gent que mana té por dels mitjans, de la gent... He mamat la pressió. El sud és molt dur, i l'illa ja és un volcà. És un club històric, i la gent se'n recorda del Tete de Valdano, de la UEFA. Tot i que m'hi vaig sentir molt respectat. Recordo un dia anant a comprar tabac. L'home estava escoltant la ràdio i quan em va veure la va apagar. “És que no vull que ho escolti”, em va dir. “Endavant! Ja estic curat d'espants”, li vaig dir. És una agressió constant.

No us ho sé contestar. Mai m'he tancat les portes. Jo no les obro ni les tanco. Els entrenadors quan ens vénen a buscar estem contents, i quan ens foten fora ho hem d'acceptar. Però calma, que l'entrenador que tenen ho està fent molt bé. I m'alegro que hi hagi gent seriosa al club.