El privilegi demana més
El Girona fa un partit força espès i s'ha de conformar amb un punt que li encarirà l'accés a la fase d'ascens
L'equip va guanyar control i pilota en la segona part, però no va tenir capacitat de generar perill clar contra un rival més aviat tímid
La facilitat d'expressar les sensacions després de les victòries i les derrotes queda matisada quan hi ha un sol punt de recompensa i tot està tan equilibrat. El Girona va sortir del José Zorrilla amb un puntet que és massa poca cosa per defensar la posició de privilegi que li havia costat 39 jornades d'assolir, però tampoc en va sortir descontent del tot. Entre altres coses, perquè no va merèixer més, en un duel amb més imprecisions, contratemps, caigudes i lluites estèrils que no pas ocasions de gol i alegria. El cas és que l'equip de Machín necessitarà –si no hi ha alguna satisfacció a distància entre avui i demà– fer la feina sense equivocar-se gens en les dues últimes jornades. Començant per un cara o creu diumenge, contra l'Alcorcón a Montilivi, que promet.
Machín s'ha agafat com mai a la profunditat i equilibri de la plantilla que ha anat defensant des de fa temps i, a l'hora més decisiva, ha activat les rotacions. Dissabte hi va haver quatre canvis a l'onze, i al cap de tres dies, en l'única jornada entre setmana de la lliga regular, els retocs es van enfilar fins a la mitja dotzena. Alguns eren retorns previsibles –Alcalá i Granell, superada la sanció–, però hi havia una mica de tot. L'alternativa més conservadora al carril dret, la força de Rubén Alcaraz al mig i dos homes a dalt (Mata i Sobrino) que havien estat suplents en el partit anterior. En definitiva, rotacions amb majúscules. Allò que no podia imaginar el tècnic era un començament tan negatiu. Perquè no s'havien jugat ni deu minuts i Florian Lejeune va rebre de valent. El francès va marxar amb llitera i amb gestos de dolor preocupants. Un senyor maldecap per al Girona, que anava curt de centrals després de la marxa de Marcelo i la greu lesió de Carles Mas i que ahir en perdia un de pes capital.
Més enllà dels efectes de futur, el més directe i immediat de la lesió de Lejeune no va ser només l'entrada de Richy, sinó una reestructuració absoluta de l'eix, perquè Alcalá va passar al costat dret i Kiko Olivas, a l'esquerre. En cap de les tres posicions del centre es mantenia el mateix jugador que hi havia començat el partit.
El Girona va trigar moltíssim a centrar-se. Tant, que gairebé va passar tota la primera meitat. Només en els últims minuts, arran d'una ocasió de Mata, l'equip va fer un pas endavant. Fins a aquell moment, el partit va ser espès, sobretot pel que hi va posar el conjunt blanc-ivermell. El Valladolid, que segurament desitja des de fa setmanes que la temporada s'acabi, va buscar més l'àrea d'Isaac Becerra. Els van faltar moltes coses, als d'Alberto López, però com a mínim van provocar mitja dotzena de córners i van trepitjar molt més terreny contrari que el Girona. Roger Martí, que va fer parella d'atac amb Juan Villar, va reclamar un parell de penals. De xuts entre els tres pals, això sí, els locals no en van fer. És clar que el bagatge a l'altra àrea encara va ser més pobre. Els gironins, amb poquíssima continuïtat de pilota, es van dedicar més a defensar, i amb algunes imprecisions i errades que, amb un rival més entonat, els haurien pogut costar cares. En atac, i més enllà de tres faltes directes amb tres executors diferents (Granell, Richy, Rubén Alcaraz), però idèntic resultat (la tanca defensiva), l'equip només es va espavilar poc abans del descans, a partir del xut de Mata, ben assistit per Alcaraz, un dels destacats. Un petit pas endavant insuficient per avançar-se –tampoc va fer mèrits per marxar al descans amb avantatge–, però útil i necessari per demostrar-se que estava capacitat per frenar un Valladolid carregat de dubtes i defensar l'objectiu que tant ha trigat a assolir. Feien falta, però, més arguments ofensius.
Sense espurna
El Girona va estar més tranquil en la segona part. El Valladolid, sense trobar en cap moment fluïdesa, tampoc acabava de funcionar ni per impulsos. Els de Machín tenien més control i més pilota que en la primera meitat, tot i que feia la sensació que els faltava alguna cosa per fer augmentar el neguit dels jugadors locals i la seva afició, ja prou desencantada d'entrada. Per desesperació dels pocs que van anar ahir fins a Zorrilla, el domini dels gironins es va anar intensificant. Més control i més tranquil·litat, però ben poca capacitat de mossegar al davant. Els gironins, als quals dissabte contra el Mallorca els va costar molt crear perill, es van tornar a embussar ahir a l'hora de generar accions d'atac productives. Com si faltés ambició, tot i que potser era més aviat qüestió de clarividència. El cas és que no hi havia manera de saber si Kepa tenia un bon dia o no. Els minuts passaven, el Valladolid no donava senyals de vida i el Girona no era capaç d'aprofitar-ho. El punt era força més bo per als locals –Alberto López va fer entrar Óscar en el temps afegit– que per al Girona, que haurà d'estar molt pendent dels resultats dels rivals en aquesta jornada intersetmanal tan llarga (fins demà no es tanca) i afinar molt en les dues últimes jornades. El premi s'ho val.
GIRONA: Isaac Becerra; Kiko Olivas, Alcalá, Lejeune (Richy, 11'); Maffeo, Pere Pons, Rubén Alcaraz, Granell (Borja García, 82'), Clerc; Jaime Mata i Rubén Sobrino (Cristian Herrera, 76').
VALLADOLID: Kepa; Moyano, Marcelo Silva, Juanpe, Nikos; Borja Fernández, Álvaro Rubio, Tiba (Jose, 66'), Manu del Moral; Juan Villar (Rodri, 77') i Roger (Óscar, 92').