I Reus va escla­tar. Després d'una set­mana d'emo­ci­ons con­tin­gu­des, de som­riu­res sota el nas, de sen­tir que en fut­bol no se sap mai, d'evo­car el pre­ce­dent des­a­for­tu­nat del Girona de fa un any, de prudència necessària però de som­nis ine­vi­ta­bles, l'equip roig-i-negre va con­fir­mar la gesta. El 0-3 memo­ra­ble d'El Sar­di­nero dei­xava a tocar el pri­mer ascens de la seva història a segona A, al fut­bol pro­fes­si­o­nal, però calia rubri­car-ho. Un inici ful­gu­rant, amb gol cla­ri­fi­ca­dor de David Haro (7'), i el con­trol en la resta de l'enfron­ta­ment van per­me­tre al Reus tor­nar a der­ro­tar tot un Racing de San­tan­der i entrar per la porta gran en la història. L'equip del Baix Camp com­pe­tirà la tem­po­rada que ve con­tra equips com el Rayo Valle­cano, el Valla­do­lid, el Tene­rife, el Getafe i el Lle­vant entre d'altres. Un somni fet rea­li­tat. Si a San­tan­der Natxo González va com­pli­car la vida al Racing amb mobi­li­tat en atac gràcies a la presència dels davan­ters petits David Haro i Fran Car­bia, ahir la idea era fixar els cen­trals visi­tants amb un refe­rent clar a la punta d'atac, Edgar Hernández. Prop seu, el mateix Haro i Vítor –i Ramon Folch una mica més endar­re­rit– con­ti­nu­a­ven donant alter­na­ti­ves ofen­si­ves als roig-i-negres i demos­tra­ven que no volien espe­cu­lar. I, en lloc de la sor­tida ful­gu­rant de l'equip que ha de cap­gi­rar un resul­tat advers, els pri­mers minuts van ser la con­ti­nu­ació del bany d'El Sar­di­nero. Vítor es va tro­bar de seguida amb una pilota cal­cada al 0-1 de la set­mana pas­sada, ser­vida per Benito, però es va entre­te­nir en lloc de rema­tar a la pri­mera. I, tot seguit, el Reus no va per­do­nar. El mateix Vítor va fer un con­trol exqui­sit a la banda esquerra i va fer una pas­sada per­fecta en pro­fun­di­tat a Ángel, que va cen­trar al pri­mer pal per a la rema­tada a la xarxa de David Haro (7'). Quina millor manera de desac­ti­var les ànsies de remun­tada del rival que començar manant i mar­cant? Des del xiu­let ini­cial la sen­sació era que el Reus tenia clar que no podia des­a­pro­fi­tar una opor­tu­ni­tat històrica de pujar a segona A i que el Racing era cons­ci­ent que les seves opci­ons més tan­gi­bles d'ascens pas­sen per les dues pro­pe­res eli­mi­natòries. I el pas dels minuts ho van anar con­fir­mant. Un cop mar­cat el ter­ri­tori, el Reus hi va posar ofici i com­bi­nació per refre­dar el ritme del duel i man­te­nir-lo sota con­trol. El Racing, però, no era un rival gaire exi­gent i el pri­mer xut a por­te­ria el va fer en el minut 20, quan Arti­les va con­tro­lar la pilota amb el pit i la va xutar cen­trada. De fet, va ser l'acció més peri­llosa dels cantàbrics, que si bé van aca­bar la pri­mera mei­tat més a prop de l'àrea del rival que de la pròpia, només en van treure algun córner i alguna arri­bada per ban­des mal fina­lit­zada. El Reus, apro­fi­tant la inèrcia ata­cant del Racing, va tenir l'ocasió de fer el segon gol, en una pas­sada en pro­fun­di­tat de David Haro que Edgar Hernández no va poder resol­dre davant Óscar San­ti­ago, que li va tan­car l'angle (43'). Veure's amb l'eli­mi­natòria més que encar­ri­lada fa com­pli­cat afron­tar la segona mei­tat amb màxima tensió i pot­ser per això el Racing va començar domi­nant i ata­cant, amb un cop de cap des­viat en un córner de Caneda com a pri­mera apro­xi­mació (49'). Però el Racing es va anar desin­flant defi­ni­ti­va­ment i la inten­si­tat anava aban­do­nant la gespa per tras­lla­dar-se a la gra­de­ria, on va començar l'onada i els càntics es van con­ver­tir en unànimes. L'esclat defi­ni­tiu era qüestió de temps. El Racing havia abai­xat defi­ni­ti­va­ment els braços, el Reus ja s'ima­gi­nava en el fut­bol pro­fes­si­o­nal i els dos equips van con­ti­nuar com­pe­tint per inèrcia. Un córner ser­vit per Vítor i rema­tat al segon pal des­viat amb el cap per Dinis (75') recor­dava per un moment als espec­ta­dors que s'estava jugant el par­tit. A la gra­de­ria només hi havia ganes que el par­tit s'acabés. Van entre­te­nir l'espera els can­vis efec­tu­ats per Natxo González, que van per­me­tre al públic reconèixer la feina dels juga­dors subs­tituïts, Edgar Hernández, Vítor i Benito. Eren ova­ci­ons exten­si­bles a tota la plan­ti­lla, ja que l'èxit del Reus és del col·lec­tiu per sobre dels noms. Abans del final, la pilota, gai­rebé sense voler-ho, encara va pas­se­jar-se per les dues àrees, però ja ningú s'hi fixava. I, per fi, amb el xiu­let final, ja no va cal­dre con­te­nir més l'eufòria i les cele­bra­ci­ons van començar. El Reus ha fet història.