Arrencada fulgurant

El partit va acabar amb llàgrimes, però hi va haver moments per a la eufòria. L'instant més dolç va arribar en la primera acció de la segona part. Mato va perdre una pilota que va fer cap als peus de Colinas. Aquest va assistir Carlos Martínez i l'atacant blau no va fallar davant de José Caro. Rasa i creuada, gol i eliminatòria empatada. El 0-1 va deixar estabornit el Sevilla Atlético, però només per uns minuts. Quan els andalusos van reaccionar, es va veure un intercanvi de papers sobre la gespa. Llavors el Lleida no tenia tanta pressa, mentre que veia com l'ambició despertava en l'equip rival. Val a dir, però, que el filial del Sevilla va mostrar un punt de precipitació i de nervis que no havia mostrat en tota la temporada. I els del Segrià ho van aprofitar, ja que van disposar de les millors arribades. Ho van intentar Urko, Vega i Molo. La boleia del primer va ser massa fluixa, la rematada del segon va topar amb el porter i el cop de cap del tercer va marxar arran del travesser. L'oportunitat més clara, però, la va tenir el Sevilla Atlético quan faltaven tres minuts per al final. Carrillo va plantar-se sol davant d'Ivan Crespo, que per fortuna va fer els deures i va refusar el xut. Era l'hora de la pròrroga.

Maleïts penals

Refredar el partit, no fos cas que en una fogonada de màgia el Sevilla Atlético fulminés el Lleida. Això és el que va decidir fer el quadre d'Imanol Idiakez en la pròrroga. Sobretot en la primera part, en què el cansament i la calor ja van començar a passar factura. Van ser 15 minuts de temor mutu, en què la pilota va moure's molt en horitzontal però poc en vertical. Hi havia massa en joc. El segon temps, malauradament per a la gent que té problemes cardíacs, va ser més animat. El desgast físic va propiciar errades i hi va haver una gran ocasió per barba. Primer Julen Colinas va fer un gran control i va rematar sol a sobre del porter rival i, quan faltaven tres minuts, Ivi va posar un córner enverinat que va passejar-se per davant de la porteria de Crespo. Per sort, el rematador va arribar una mil·lèsima de segon tard. Era l'hora de la tanda de penals. I del drama.

El Lleida tirava primer, però ho feia en l'únic gol en què hi ha afició. Tota la del Sevilla, vaja. Molta pressió. Va semblar, això sí, que tot es posava de cara quan, en el segon llançament dels locals, Carlos Fernández va relliscar i va enviar la pilota als núvols. Per desgràcia, en el següent xut, Pau Bosch va veure com el porter encertava les seves intencions i aturava. Tot s'igualava de nou. Al final la tanda va acabar 4-4 i tot va quedar a expenses de qui fallés primer. Per desgràcia, qui va fer-ho va ser Òscar Rubio, que va estavellar el seu xut al travesser. Després el porter local, José Caro, va prendre la responsabilitat i no va perdonar. Una decepció infinita per als de la Terra Ferma.

No va ser un desenllaç injust, perquè el Sevilla Atlético mereixia pujar tant com el Lleida, però tot plegat va ser massa cruel. I és que el futbol li'n devia unes quantes, al grup humà que enguany hi ha hagut al vestidor del Camp d'Esports. Són futbolistes i tècnics que han sofert mesos d'impagaments, que han estat fins i tot menystinguts per una directiva instal·lada entre l'ambigüitat i la prepotència. Tot i això, han respòs. Van quedar quarts, van eliminar el Barakaldo i el Madrid Castella i van igualar una eliminatòria que s'havia posat en contra. Malauradament, de res els ha servit nedar a contracorrent. El destí ha estat un desgraciat.