Desolat i amb la mirada perduda, però amb el cap ben alt i amb aquell posat de seguretat que només tenen els líders, com volent dir als seus homes “ploreu, collons, que això és una putada, però sou el meu orgull”. Així va acabar el maleït partit de diumenge passat l'entrenador del Lleida. Imanol Idiakez no crida. No diu una paraula més alta que l'altra. Parla amb pausa i serenor. I amb un punt de timidesa. S'exposa poc. Quan s'exposa, però, ho fa per protegir els seus. Poder aglutinador, a les verdes i a les madures. Només així s'entén que l'equip que ha dirigit –o més ben dit, el grup humà que ha configurat al seu voltant– jugués una fase d'ascens i quedés a un sol penal de pujar a segona divisió A. El que ha passat aquest any al Lleida ha marcat a tothom. I ell n'ha estat el líder. Ara, però, se'n va. Ha marxat ja a l'AEK Làrnaca buscant una estabilitat que segurament enyora. El fet que hagi decidit emigrar a una illa com Xipre buscant la normalitat i la seguretat econòmica, en un moment en què tenia entre mans la possibilitat de pujar un equip a la segona categoria de la millor lliga del món, és segurament la descripció més gràfica de fins a quin punt s'han viscut coses poc corrents aquest any a la capital del Segrià.

La temporada 2015/16 marcarà Imanol Idiakez i tots els seus jugadors per sempre. I això que tenia tots els ingredients per acabar com el rosari de l'aurora. La incertesa, els mesos d'impagaments i l'enfrontament obert amb la directiva, per fortuna, van quedar en un segon pla. Quan tens un grup de fidels encaparrats a respondre sobre la gespa, tot el soroll no causa interferències. “Un equip normal hauria quedat dotzè, però aquests paios i aquest cos tècnic ens han dut fins als penals de l'última eliminatòria per pujar a segona A”, reflexionava Idiakez després del partit, en què va parlar sense cap embut: “Estic trist perquè aquest grup no té el premi que es mereix, però això és el puto futbol i la puta vida, i de vegades els bons no guanyen.”

A l'hora de fer retrospectiva Idiakez es queda amb com el conjunt va ser capaç de refer-se d'aquelles setmanes més dures, amb els impagaments colpejant el dia a dia de tothom. “Aquí hem construït una cosa que té a veure amb la generositat, amb el nosaltres, i m'emociono recordant el que hem estat capaços de superar. És el millor grup de futbolistes que he conegut des que tinc ús de raó, el tancaria amb pany i forrellat i me l'enduria a la fi del món”, va afirmar el basc, que no va deixar d'alabar els seus: “Avui [per diumenge] al camp hi havia molta gent sense contracte per a l'any que ve que s'hi han jugat la cara, i això al futbol professional no passa, no és normal. Per això sóc un privilegiat d'haver pogut acompanyar l'equip en aquest camí tan increïble.”