Diumenge passat Roger Bellavista (les Franqueses del Vallès, 1983) va alçar-se amb un nus a l'estómac. Havia de fer un camí rutinari, el de cada dos diumenges: anar de casa al camp del carrer Girona. Sabia, però, que el faria per últim cop. “Només de llevar-me al matí ja tenia sensacions una mica estranyes, sabia que era el darrer dia després de molts que faria el trajecte de sempre, arribaria al camp, entraria als vestidors...”, explica el central del Granollers, un dels grans noms de la història recent de l'entitat. I és que el futbolista vallesà ha estat 24 temporades vinculat al club. I té 33 anys. Va entrar quan era un marrec i en surt ara, amb un únic parèntesi de quatre cursos, en què va estar al Manlleu, el Guíxols i el Vic. Vaja, un quart de segle de compromís amb una samarreta. Per al record queden els 235 partits que ha disputat en quatre categories diferents amb el primer equip, en què ha marcat 16 gols, amb una fase d'ascens a segona divisió B, ja fa tretze campanyes, inclosa.

“Vaig decidir marxar al desembre, perquè he jugat poc [enguany, set partits], cada cop costa més tenir minuts, els companys són més joves... He volgut esperar a assegurar-nos la salvació per anunciar-ho, deixant-ho allà on ho vaig començar: la tercera divisió”, argumenta Bellavista, que va debutar amb el primer equip sent juvenil i va estar-hi els tres primers anys d'amateur. Allà hi va viure un dels dos grans records que té: el play-off d'ascens a segona B contra el Mar Menor [el Granollers va caure eliminat]. “Llavors em va venir una mica tot rodat i no li vaig donar un valor especial, però, amb tot el que he viscut, he vist el que costa arribar a una fase d'ascens i ho he valorat més”, diu el defensa, que també vol remarcar els tres cursos de juvenil: “El Granollers era un dels grans de Catalunya. Hi havia el Barça i l'Espanyol, i després la Damm i nosaltres.”

Entre la seva entrada a l'escola del club amb cinc anys i el seu adeu, Bellavista ha tingut mil i un companys i molts entrenadors. Remarcar figures, doncs, li resulta complicat –“em quedo amb molts jugadors”–, però té records especials d'Enric Pi i Carles Crivillé, amb qui va anar cremant etapes des de petit. Quant a tècnics, també remarca un parell de noms: “Ramon Mayo, que és qui em va donar l'oportunitat de debutar amb el primer equip, i Matito, amb el qual vam pujar de segona catalana a tercera divisió, primer amb ell com a segon i després com a entrenador.”