Tota una vida buscant-ho, pencant com ningú, perquè ell és una formigueta, i el moment li ha arribat amb 28 anys, en plena maduresa. Boris Garrós va tancar amb un doblet una temporada realment increïble. El curs 2016/17 serà recordat a Catalunya, entre altres coses, per les exhibicions del davanter de l'Eixample. Boris ha enlluernat allà on ha anat i ha marcat 25 gols. Una barbaritat, perquè ho ha fet amb un equip que lluitava per no baixar. Lluny del confort dels clubs de referència de segona B, el barceloní ha excel·lit en un ambient que animava al desassossec i la frustració. A abaixar els braços, fer les maletes i buscar-se la vida en qualsevol altre lloc, que aquesta és una categoria d'obrers. Boris ha sobresortit a Gavà l'any dels impagaments, de la disbauxa institucional, de l'esperpent continu.

Paradoxes del futbol, tot el que passava als despatxos no va transcendir a la gespa. De fet, tot el canvi precipitat i polèmic de tècnic – “allò va ser una injustícia molt gran”, rememora Boris–, el bloc ha rutllat a la perfecció guiat per l'atacant barceloní. Ell ha fet més de la meitat dels gols de l'equip (25). El seu pes sobre la gespa ha estat patent i visible. Més subterrània, però igualment important, ha estat la seva funció com a capità. En un any complicadíssim, en què els fets ho han contaminat tot, la seva serenor ha aportat a la plantilla un punt de tranquil·litat molt necessari. “Soc un paio reflexiu, però l'ambient l'hem creat entre tots, i el paper dels altres dos capitans, Sascha i Reche, ha estat igualment important”, afirma el futbolista de 28 anys, que valora la pinya que hi ha hagut a Gavà: “Hem sigut un grup increïble.”