Jordi Guerrero no només havia confessat la seva promesa, sinó que també ens va convidar a ser-ne testimonis. Dit i fet. El campanar d’Arbúcies no havia tocat dos quarts de set del matí i ja ens disposàvem a caminar cap amunt. Arbucienc de naixement i de sentiment, Jordi Guerrero és com tots els que acabem trobant en el nostre poble algun punt de confluència amb qualsevol fet o anècdota arribi d’on arribi. Si s’ha de fer un cim, s’ha d’anar a les Agudes. Ja hi havia estat sovint, com a bon arbucienc, però no encara arrencant des del poble, des de baix de tot. I l’ascens a primera divisió bé que mereixia l’esforç.

Arbúcies és a 287 metres d’altitud. Les Agudes, a 1.706 metres. Els separen, per tant, 1.419 metres. I uns 12 quilòmetres, que es converteixen en alguns més si, per valentia o per descuit (tant se val), et saltes alguna marca i acabes anant a voltar per santa F e i per la font de Passavets. En va caldre, de fe, no pas per desafiar la calor –caminar pel Montseny és un privilegi fins i tot en els dies de més calor–, sinó per fer rutllar durant set hores seguides les cames, el cor i el cap, cadascú amb el seu ordre. Sort en vam tenir de les fonts de Passavets i la de Briançó, ja a tocar del cim, amb una aigua que, en aquells moments, es podria pagar a preu d’or.

La garrotada contra el Lugo, l’empat contra el Saragossa, la rua de celebració, Pablo Machín, el Manchester City, els equips i estadis de primera divisió o el campus del Girona van desaparèixer de les converses en la recta final de l’ascensió. No pas per centrar-nos en el procés –poca discussió hi hauria hagut–, en economia ni en filosofia, sinó més aviat perquè tot l’aire que quedava s’havia de dedicar als últims metres. Saludat el Turó de l’Home, el germà que té només sis metres més però força més repercussió, la creu del cim de les Agudes ja s’albirava, però encara quedava un sector rocós i, aquest sí, ben assolellat. Però ja no es podia escapar. Com l’ascens. Fet el cim, cap a les 11 del matí, tocava treure la bandera de la motxilla i certificar l’acompliment de la promesa. Hi havia dues hores llargues per fer la tornada, completar la caminada d’uns 25 quilòmetres –uns quants més per a en Mitjons, anant endavant i enrere constantment, preocupat que ningú del grup es despengés– i ser a temps d’arribar a Arbúcies a l’hora de dinar. I per pensar en una propera promesa. La permanència a primera serà prou premi per merèixer tant d’esforç? Ja ho veurem.