Enric Gallego estava trist. El salt de tercera divisió a segona B no era el que ell s’esperava i, després d’un any molt discret al Badalona, l’Olot havia de ser un pas més on progressar. Però res d’això. Les coses no li sortien i va rebre una trucada salvadora. Andrés Manzano i el seu Cornellà, l’acollirien i li donarien l’escalf necessari per progressar. I tant que ho ha fet fins al punt en què, tres anys després, s’ha convertit en el jugador més diferencial de la categoria. Amb 13 dianes no hi ha ningú que li faci ombra.

“En aquell moment el vam fitxar perquè el necessitàvem. I ell, a més, no ho estava passant bé a Olot. Aleshores, com que manteníem una bona relació, entre tots vam fer un esforç perquè pogués tornar.” Era el gener del 2015 i el Cornellà es va acabar salvant en l’últim minut de l’últim partit contra el Lleida, amb un gol d’Óscar Muñoz. Però els verds no van tenir dubte: entre donar-li els galons a l’heroi de la permanència o a Gallego –tres gols–, van decidir donar-l’hi al del Bon Pastor. I va respondre, 9 dianes la temporada següent, amb una lesió que no li va tallar la ratxa, i 15 el curs passat. “El gol el decanta moltes vegades la maduresa i ell ja està a punt. Ha assumit el repte de la capitania, aquí està bé perquè té la confiança de tothom i per tot plegat s’ha convertit en el millor davanter de la categoria”, explica Manzano que, aquest curs, davant la insistència de la majoria de potències de la segona B pel seu fitxatge, es va endur el gat a l’aigua i el va renovar: “Ell sap que com a Cornellà no hi estarà enlloc. Per rendir al cent per cent de les teves possibilitats moltes vegades necessites l’ecosistema perfecte i ha quedat demostrat que va encertar la decisió.”