L’estiu del 2001, Manel Moya va canviar la banqueta del Vilassar de Mar per la del Badaloní i va oferir a un dels seus jugadors, Joan Francesc Ferrer Sicilia, conegut per tothom com a Rubi, acompanyar-lo. La resposta que va rebre va ser negativa. Aquell hàbil mitja punta ja no volia seguir jugant. Ell volia ser entrenador. I de seguida va assumir aquest rol. El mateix curs 2001/02 Rubi va agafar les regnes del Vilassar a tercera divisió i va començar una trajectòria que, dilluns passat, a Lugo, va dur-lo a fer història amb un ascens a primera. El va aconseguir, a més, amb un equip petit i que també ve de sota: l’Osca. El maresmenc ja s’ha tret l’espina del 2013, en què es va quedar a les portes de pujar amb el Girona, i les dels anys 2016 i 2017, en què va dirigir dos projectes ja començats a primera –Llevant i Sporting– que van acabar amb un descens.

L’èxit de Rubi és l’èxit de la persistència. De tenir les idees clares i batallar per elles sense renunciar-hi. Això és almenys el que asseguren els jugadors que l’han tingut com a entrenador en diferents etapes. “Aquell primer any era un noi amb molta il·lusió i un pencaire, que tenia clar des del primer moment que volia ser entrenador, i no només de tercera divisió”, explica l’exdavanter Dani Santos, que va estar a les ordres de Rubi els primers dos cursos del maresmenc al Vilassar. D’aquella etapa, Santos en destaca el fet d’aportar noves idees: “Vam començar a jugar amb tres defenses, practicant un joc molt ofensiu. Ell patia per divertir l’espectador i el jugador.”

Fer agradable el treball del futbolista és, de fet, un dels trets diferencials de Rubi. “És un entrenador especial, ho té tot molt ben preparat i, com a jugador, anaves a entrenar amb ganes perquè t’ho passaves bé. A més, t’anticipava coses del partit que després succeïen i això et dona molta confiança”, relata Felipe Sanchón, amb el qual van coincidir l’any del play-off frustrat a Girona. Qui també lloa la tasca de l’entrenador maresmenc és el defensa Fede Bessone, que va estar a les ordres de Rubi del 2005 al 2007, a l’Espanyol B. “El sistema de treball que tenia, que haurà millorat amb els anys, era espectacular”, diu l’ara futbolista del Prat, que exemplifica com feia còmplice el jugador de la dinàmica de l’equip: “Cada dos mesos hi havia un sopar i hi havia un sistema de punts, a través dels partidets en els entrenaments, mitjançant el qual el bloc que perdés havia de pagar. La intensitat que hi havia era brutal. Ningú no vol perdre.”