Hi ha dubtes quant a veure amb quin plantejament s’hi pot anar. Quan en Pablo ens va comunicar la marxa, va dir que el fitxaven a ell. Primer va haver d’anar allà a parlar-hi, per intentar que l’acompanyéssim tots. Dubtes clars, no, però sí que hi ha un moment que et planteges què podrem fer.

Hi havia aquesta possibilitat. De tota manera, jo també havia parlat amb Quique Cárcel i en aquest sentit estava tranquil. Hi ha un punt d’incertesa, però la idea d’en Pablo era dur-nos a tots.

Per això. Molts clubs fan això, cosa que considero lògica si tens gent al club preparada per fer-ho.

En Quique em va oferir tranquil·litat. No t’assegura quin lloc tindràs, però et dona confiança. No tenia cap dubte que estaria al Girona o al Sevilla, tot i que sí que tenia aquell punt d’incertesa de saber què faràs.

En principi, en Pablo ja em va dir que la idea és que hi anés de segon. Al final, ha sortit així. Tenim el mateix cos tècnic que teníem aquí, exceptuant l’Omar Harrak. I penso que té un punt de normalitat. Si tens un equip i la cosa funciona, el més normal és que vagis a un altre lloc amb la mateixa gent.

Ja no és cosa només de primera divisió. A qualsevol lloc on vagis d’un cert nivell, hi has de dur gent que sàpigues que funciona, que et donin confiança, que sàpigues que no et fallaran. També és una manera d’estalviar temps.

Jo crec que sí. He crescut amb ell. Amb Javi López, ja vaig aprendre molt, però el salt és amb en Pablo. Penso que m’he adaptat moltíssim a ell i que fins i tot que ha canviat la meva manera de veure el futbol, tot i que conservo la meva identitat, i això també li ho puc aportar a ell. Sí que em considero home Machín, i encara més fent aquest pas que fem ara.

Recordo que va venir amb molta il·lusió i molt disposat a canviar coses. Va estar preguntant com treballàvem i què fèiem. Si han vingut dos entrenadors i no ha funcionat, regirarem coses. D’entrenament, de fer vídeo, de sistema de joc. Va sacsejar molt l’equip i l’equip va respondre. De qualitat, n’hi havia. I amb el punt de sort necessària, que sempre s’ha de tenir, ens vam salvar. Ens en vam sentir sempre molt partícips. Ell és el cap visible, però en el teu àmbit tu et sents important.

És una relació en què entres bé i es consolida, perquè passes moltíssimes hores junts. A vegades arribaves a les vuit del matí a Montilivi i te n’anaves a les deu de la nit. És una relació que es va formant per hores, dia a dia, d’estar un al costat de l’altre.

Hem fet vida social plegats perquè les famílies també s’han avingut. Primer, ell va arribar sol. Quan va dur la seva família aquí, ja va ser diferent, però ens hem anat trobant plegats més enllà de la feina. I a Montilivi, les famílies veien els partits junts. La relació és bona. Si no hi hagués un vincle i només fos feina, tot seria més difícil.

Crec que combina les dues coses. Ell té clar el que vol, però sempre està obert a acceptar opinions i punts de vista diferents. Em sembla que a vegades em toca a mi posar el dit a la llaga, perquè tinc perspectiva dels dos costats. “I si passés això? I si féssim allò?” Ell vol l’opinió de la gent que té al costat.

Penso que ningú és mai el mateix. Dia que passa, dia que canvies. Però crec que com a entrenador és molt més bo, molt més ric. El sistema ha evolucionat, els detalls que tenim en concret són molts més que quan vam començar. Vam començar amb l’abecé i ara tenim tot l’abecedari.

Sé que en Pablo ja hi havia jugat i el tenia per la mà. Jo recordo que també havia jugat amb tres centrals. Però és veritat que si no estàs en un equip molt professional, hi ha moltes coses que no tens. Ara, tant les fases ofensives com les defensives, les tenim molt apamades. Hem evolucionat en aquest sentit.

Sobretot a les primeres hores. Després agafa distància i analitza bé les coses. Fa molts anys que està en el futbol professional i sap relativitzar, tot i que quan perd en el primer moment és dur.

No és gaire de ruixats. És d’enfadar-se amb ell mateix i d’expressar que està enfadat. Jo soc més de callar, pensar i intentar buscar la part positiva, ell potser ho exterioritza més.

L’estratègia és de Machín. Així de clar. Dit això, al darrere hi ha feina de molta gent. L’anàlisi, la posada en comú, els punts clau on pots fer mal... És un treball al qual es dedica molt temps. Però qui fa i decideix què farem és en Pablo. Jo puc proposar una cosa, però ell l’aplicarà o no. És com una piràmide, i ell està al capdamunt. Entenc que tothom pensi que soc jo, perquè soc qui ho explica als jugadors, però és un treball col·lectiu amb en Pablo al capdavant.

Sí, perquè sembla que sigui una cosa meva. Jo mai me n’he volgut apropiar. Treballem en equip i en Pablo és qui decideix.

Sí, és clar. Això vol dir que la feina ha sortit bé. I no hem d’oblidar que al final són els jugadors. Tens Borja, Aleix Garcia o Àlex Granell, que posen la pilota on volen, i els que són a la rematada i que fan una feina increïble. I no només parlo del que remata. Hi ha altres funcions. Quan algú fa un gol d’estratègia, és tot l’equip, el que fa allò.

Sí. Sense cap mena de por, al contrari; pensem que és un sistema molt vàlid. Potser els dubtes van venir en la pretemporada de l’any passat, però de seguida va funcionar. Crec que té molts avantatges, que hi ha matisos que te’l poden fer més bo o més dolent, però depèn de l’assimilació dels jugadors. Tots els sistemes tenen els seus pros i contres.

Aquesta és la feina que hem de fer i que estem preparant. Des del primer dia, s’ha de començar a aplicar. Els jugadors són els que veuran que els afavoreix. I si tenen dubtes, les pretemporades serveixen per a això. Crec que amb els jugadors que té el Sevilla, es pot fer bé. Després haurem d’anar corregint aquestes lletres de l’abecedari que dèiem.

Evidentment, els resultats manen. Però al final els reptes són aquests. Si estàs en aquest món i t’arriben aquestes oportunitats, has de demostrar que pots. La feina hi serà i l’exigència, també. Com n’hi haurà a Girona. A tot arreu n’hi ha.

Sempre és fàcil pensar que aquell que m’ha dut bon rendiment, si pogués me l’enduria. Però segur que hi ha jugadors a Sevilla que poden fer aquesta feina, i segur que el Girona també voldrà mantenir els que té. Això ja no és feina meva. Puc opinar si ens va bé un jugador, però més enllà ja no hi entro.

Eusebio ha demostrat que ho ha fet bé. No li posaria la pressió abans de començar, tot i que a tot arreu hi és. Si ha dit que s’adaptarà al sistema, no hi ha res que no es pugui aplicar en el futbol. Potser comença amb tres i passa a quatre i li va molt bé, o manté els tres i hi introdueix matisos nous.

És que és evident que hi posarà el seu segell. Si no, crec que s’equivocaria. El Girona d’aquest any serà el Girona d’Eusebio. No serà el Girona de Machín.

Sí, però com a tot arreu. Fins i tot havent-hi el mateix entrenador, sempre t’acabaven dient que l’any passat fèieu això o allò. És llei de vida.

Hi he estat un parell de dies, però no encara al club.

Desconnecto en el sentit que no faig horaris habituals, però no desconnecto perquè tinc feina. A veure jugadors, preparar coses...No és el ritme habitual, però tampoc és parar.

Entenc que sí. De moment, estic molt tranquil. Ja ens ho anirem trobant. Soc conscient que és un club amb una pressió molt i molt gran. Fins i tot el senyor amb qui he anat a veure pisos m’ho ha fet saber.