Disset segons. Una resposta. “Sempre que puc marcar, ho dedico a dos amics meus que van perdre la vida fa temps, en Teti i en Nil. I després ho he celebrat amb una mostra de suport a la senyera i al Girona. Crec que el club m’ho ha donat tot, i què menys que dedicar-li el gol, a tot el Girona.”

A primera, els futbolistes surten amb comptagotes a parlar. Quan s’acaben els partits, i televisions amb drets al marge, és cada cop més difícil que el club tregui jugadors a parlar. Després d’una gran victòria a Mestalla, només un futbolista del Girona va aparèixer a la zona mixta. La resta passaven i saludaven, però resulta que no els tocava parlar. Tampoc demanes gran cosa d’unes declaracions postpartit. Anxovat enmig de braços, micròfons i mòbils, en aquella imatge típica que fa uns anys vèiem a la televisió els que aspiràvem a viure partits de primera, vaig mirar de sentir el que deia Pere Pons. I amb tota la naturalitat del món, el de Sant Martí Vell va explicar davant dels micròfons el mateix que hauria pogut dir als amics. Que en Pere, que no està habituat a marcar, tingués just després de fer el 0-1 un record per a en Teti i en Nil Marín, amb qui havia crescut al planter del Girona, ja diu molt de com és el de Sant Martí Vell. Que parlés del club que li ho ha donat tot, també. I la senyera. Orgull gironí. Pocs minuts abans que Pere Pons parlés, Eusebio l’elogiava. “Estic descobrint el potencial d’en Pere. No és que el desconegués, però no sabia en profunditat el potencial que té i el que suposa per a l’equip”, reconeixia el tècnic, encantat amb la disciplina, la mentalitat i l’actitud del jugador que va arribar al Girona d’aleví. En Pere no et garantirà el millor desplaçament de pilota, no farà la passada més precisa ni l’assistència que no veu ningú, però tot el que dona al camp el fa un jugador molt necessari per a aquest Girona. És allò de l’ADN gironí que tan sovint pronunciava Machín i que Eusebio també beneeix.

Pere Pons va arribar a Mestalla amb el braçal de capità i en va sortir convertit en golejador de primera. I amb un triomf d’or, que segur que és el que més valora. Potser sense ser-ne conscient, amb un gest i l’explicació posterior va donar una lliçó als joves del planter que ara, amb molts més recursos, aspiren a acostar-se a la trajectòria que l’ha dut al primer equip. Un mirall. Ell, tan convençut que el Girona l’ha fet créixer, també està fent créixer el club. Amb modèstia, amb normalitat.