Va ser una gran satisfacció fer una bona temporada a la lliga i guanyar la Youth League amb el juvenil A, amb bon joc i una fornada de jugadors que són molt bons. La llàstima és que no vam aconseguir la salvació amb el filial tot i que ens va faltar poquet. I després, dirigint el Barça B a la segona B en una categoria molt complicada però amb majoria de jugadors formats a casa i alguns d’ells debutant en el primer equip. N’hi ha per estar content.

Estem en un club en què tot és molt complicat perquè tothom vol ser-hi. Jo vaig ser dues temporades com a segon entrenador en el filial. Van passar uns fets estranys perquè no és normal que dos tècnics (Álvarez i Gabri) marxin a mig curs i el club va confiar en mi. Sempre han sabut de la meva capacitat i després de la meva feina al juvenil, que crec que va sortir un bon any, el club va decidir que havia d’entrenar el filial. Soc un tècnic de la casa, crec en la filosofia i s’ha demostrat que amb gent de la casa els resultats acaben arribant.

Com més alta és la categoria més exposat estàs però jo soc el mateix ara al filial que quan entrenava el cadet.

S’ha de saber on ets. Si ets al Barça, la prioritat número u és la de formar però també s’ha de tenir ADN guanyador perquè volem jugadors preparats en el primer equip per guanyar-ho tot.

És molt difícil. Ara mateix, els entrenadors no tenim el fil directe amb el jugador. Quan jo jugava el meu pare em deia: el que et digui l’entrenador. I s’ha acabat. Ara no. Si el futbolista només parlés amb l’entrenador i prou seria més senzill. Però si té un pare, un representant i un entorn complicat pots perdre el nano. Nosaltres podem aconsellar. El que ha de pensar el jugador és que els entrenadors busquem sempre el millor per a ell. El nostre èxit és preparar-los per al proper nivell. I si en aquest procés pensem que el millor és que marxi a un altre club, li ho direm. No deixarem un nano a baix si pot estar amunt.

Tenia dubtes que la primera volta anés bé, perquè són jugadors joves i perquè en els dos primers partits vam topar amb la realitat de la lliga. Però vam fer una passa endavant en joc i resultats i hi ha hagut molts partits que hem estat millors que el rival però ens ha faltat matar-los. Ara que ja som aquí, sense que sigui l’objectiu principal, el lluitarem. És bo que el jugador del Barça tingui reptes ambiciosos.

En el nostre cas, hem demostrat que amb el talent, si lluiten i s’esforcen, poden guanyar a qualsevol perquè són millors que la resta. Quin sentit té que la majoria d’una plantilla d’un filial no sigui apta per al primer equip? Hi ha equips que fan l’esforç per pujar o mantenir-se i si això comporta tenir un parell o tres de jugadors per acompanyar la formació, no em sembla malament. Però sigui per l’objectiu que sigui, l’ideal és competir amb la majoria de jugadors que tinguin la possibilitat d’arribar al primer equip. I tant de bo un altre any puguem ser a segona A, però el Barça B ha estat històricament més a segona B que a segona A i hem continuat traient jugadors.

Fa molts anys que estan junts, tots tenen molt nivell i van assolir una consecució tan difícil i maca com és la Youth League. I, a més, amb un estil molt determinat. A partir d’aquí, no hem fet res. Vejam si podem guanyar, com va passar en l’època de Pep, una Champions amb molts jugadors de la casa. Ara, aquesta generació ha de fer un pas més i que alguns d’ells arribin al primer equip.

I molt madurs. Si no tens aquesta senzillesa és molt difícil que puguis assolir reptes com el de pujar al primer equip.

És que jo he passat per tot això. Vaig entrar a l’infantil B i vaig acabar debutant amb el primer equip. I com a entrenador també he anat amunt i avall, amb molta paciència, fins que he aconseguit arribar al filial. És l’avantatge que jo tinc quan m’assec davant seu, que jo sé què és el neguit d’entrenar-se amb el primer equip, del debut, etc. I em considero un tio normal... però molt content de ser aquí.